VISCA EL SISTEMA

Procés i desencantament

En dos dies se'ns han presentat oficialment dues idees llargament anunciades

El Procés ha entrat en una fase com la d'aquestes sèries televisives que, després d'haver tingut les seves temporades més exitoses i d'haver esgotat les millors idees, s'emboliquen en un sens fi de trames inversemblants, idees improvisades, cops d'efecte que no venen a tomb i amanides que mesclen vells personatges que intenten reprendre els seus millors moments amb d'altres de nous que no quallen. D'ocurrències i virgueries no en falten; una altra cosa és que tinguin algun sentit més enllà de la voluntat d'insuflar vida artificial a la sèrie i allargar-la a veure què en surt.

En dos dies se'ns han presentat oficialment dues idees llargament anunciades, el Consell de la República i el Fòrum Cívic Constituent. Pel que se n'ha pogut entendre, el primer s'encarregarà d'internacionalitzar el Procés (així, en abstracte) i el segon, de “pensar com organitzar un debat a escala nacional sobre el model de país”, com encertava a resumir-ho (no era fàcil) Núria Orriols en la seva crònica per a aquest diari. Se suposa que són “estructures d'estat” i instruments per “fer República”, però el fet és que el primer sembla fantasmagòric, i el segon, una espècie d'autocaricatura. Per internacionalitzar el Procés fa falta alguna cosa més que l'agenda, per atapeïda que sigui, de conferències i entrevistes del president Puigdemont en fòrums i mitjans europeus. Pel que fa al Fòrum Cívic Constituent, l'absoluta falta de concreció dels seus objectius, calendari, mitjans i composició el converteix en un producte inconsistent, eteri i buit de contingut, que pel que sembla pensarà la manera de tal vegada animar les entitats cíviques de Catalunya a convocar reunions entre elles perquè després es tornin a reunir i vagin fent manifestos i declaracions. Té la paraula “constituent” al nom però de cap manera té res a veure amb cap procés constituent (només amb un debat constituent). I amb tot el respecte a la importància de Lluís Llach com a artista, posar-lo a ell al capdavant només sembla una manera d'apel·lar al vessant més sentimental de la ciutadania independentista, al preu de posar la broma massa fàcil. I a això hi contribueix ell mateix, fent la presentació de l'invent amb un posat desmenjat i fent-se repetir les preguntes “perquè no hi tinc pràctica” o dient que no domina “això de les lleis i els números”.

La realitat és que Junts per Catalunya i ERC han aconseguit la fita de fer que se n'hagi anat en orris la majoria independentista al Parlament –en una exhibició atroç d'irresponsabilitat–, que el Govern no troba la manera de tirar endavant els pressupostos i que la CUP ha enfilat més decididament que mai el camí de l'antipolítica més silvestre i estèril, encantats d'escoltar de fons els aplaudiments de la claca de sempre que els elogia per “coherents”. Això és el que hi ha, i aquest rosari de consells improbables per fer coses que no s'està en condicions de fer potser servirà per allargar la sèrie, però sobretot per suscitar l'avorriment i el desencantament fins i tot dels qui en varen arribar a ser fans.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF