Publicitat
Publicitat

Per a què volem la independència?

Hi va haver una onada per la independència l'11 de setembre passat. Tots ens ho vam creure, ens vam pensar que el moment havia arribat i que hi havia un líder disposat al que fes falta per tirar endavant aquest projecte, i que aquest líder es deia Artur Mas. Després ha resultat que això no era ben bé així, i tots ens hem fet creus del resultat. Alguns ens havíem pensat que l'envit anava de debò, i havíem escrit sobre les possibilitats que es produís. Al final, res de res. Ens espera una legislatura que s'haurà d'acomplir, i poca cosa més.

No cal que discutim més sobre el tema, però en el rerefons queda una pregunta: per a què volem la independència? Ho dic precisament perquè la independència no hauria de ser una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà per arribar a algun lloc: a un país, per exemple.

És tard per fer un país? És tard per creure'ns alguna cosa? La resposta variarà de dia en dia: com els malalts de depressió o de ciclotímia, tendirem a creure el millor o el pitjor segons els símptomes que detectem. Però el fet és que no hi ha cap motiu per pensar que el futur serà millor que el passat, o que el passat deixarà de pesar com ens pesa.

Aquest és un país traumatitzat, que arrossega com una culpa la seva pròpia existència. Els fets que s'han esdevingut darrerament en la política catalana (espionatge, judicialització, imputacions) són d'alguna manera el reflex d'aquesta culpabilització. Tots ens donem la culpa els uns als altres, mentre mirem cap a una altra banda (cap a Madrid, vull dir) per fer-nos la il·lusió que existeix un enemic comú que té la culpa de tots els nostres problemes.

¿I si féssim un cop d'ull al que tenim de bo? ¿I si miréssim cap a la nostra història, cap al nostre present, cap a les nostres possibilitats, només per constatar que també existeixen i que tenen raó de ser? Ens enduríem la sorpresa que l'existència d'aquest país no és cap problema ni cap trauma, sinó una realitat tan digna de ser considerada com la de qualsevol altra comunitat nacional europea.

Hi va haver una onada per la independència l'11 de setembre passat, i continua havent-hi una majoria social ben clara a favor d'aquesta opció. Això està molt bé, perquè reflecteix el caràcter d'un país que només demana la possibilitat d'arribar a ser ell mateix. Però de moment arrossega un problema: per a què volem aquesta independència? ¿Per construir un país o per enyorar-lo? ¿El motiu que impulsa la construcció nacional és la il·lusió o la nostàlgia del que no va poder ser? Mentre no contestem amb claredat aquesta pregunta, el projecte nacional restarà pendent, i subjecte a les vel·leïtats dels dirigents polítics de torn. I mentre això succeeixi, l'altre projecte nacional que lluita contra el projecte català tindrà totes les de guanyar. Ni que sigui perquè nosaltres mateixos no ens posem d'acord a l'hora de respondre a una pregunta molt senzilla: per a què volem la independència? ¿Per fer un país millor o per imitar els models que ja coneixem? S'accepten propostes.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF