Publicitat
Publicitat

Molt a prop de la 'tangentopoli'

Els lectors d'una certa edat segurament es recordaran del que es va conèixer com a Mani Pulite (mans netes en italià; aquí, l'expressió va servir com una mena de crit de guerra de l'ERC de l'etapa Carod, i ara és el nom d'un sindicat d'ultradreta). Mani Puliteva ser el nom d'una operació judicial, impulsada principalment pel jutge Antonio Di Pietro, que durant la primera meitat dels anys noranta va fer sortir a la superfície el grau superlatiu de corrupció que dominava la política italiana des de feia anys i panys. Van ser detingudes i imputades milers de persones, gairebé totes polítics i empresaris, i el que va quedar clar de tot plegat era que els mecanismes de funcionament de la República estaven podrits fins al moll de l'os. Hi va haver suïcidis i els escàndols es lligaven els uns als altres com si fossin cireres. Va caldre formar un govern tècnic de transició per sortir de l'atzucac i a les eleccions següents, l'any 1994, els partits diguem-ne tradicionals del sistema italià van sofrir un càstig tan fort per part dels votants que pràcticament van desaparèixer. El procés va ser conegut arreu del món amb el nom de Tangentopoli: tangente , en italià, significa suborn .

"Única, clara, neta i transparent": aquests van ser els qualificatius que la senyora De Cospedal, estricta governanta, va aplicar ahir a la comptabilitat del PP. Semblava que feia un anunci d'aigua mineral: només li va faltar dir que els comptes del seu partit són altament diürètics. O laxants. També va dir que el PP està duent a terme "l'exercici més gran de transparència que ha fet mai un partit polític", a l'estil d'aquells equilibristes de circ que sempre realitzen el número de trapezi més difícil del món: passeu i veureu les nostres sorprenents criatures.

Una cosa sí que és clara, i és que, quan un partit com ara el PP, absolutament hegemònic en un país com Espanya, sent la necessitat de sortir a donar una roda de premsa tan trista i crispada com la que va oferir ahir la senyora De Cospedal, només per dir que ells no són una colla de lladres, vol dir que en aquest partit hi ha molts, però molts, de nervis. Pot ser que, com diuen els seus enemics més entusiastes, l'escàndol Bárcenas suposi eventualment el desballestament intern, i a continuació l'esfondrament, del PP. Però obliden una cosa, aquests enemics entusiastes: que el PP és una cosa massa grossa per caure tota sola. Si cau, arrossegarà tot el sistema polític espanyol darrere seu, començant per aquest PSOE que, quan exigeix transparència a Rajoy, ho fa amb la boqueta petita i el posat nerviós d'un Rubalcaba que sap que està jugant al porc que li va dir orellut a l'ase. Si aflora (als polítics els agrada el verb aflorar ) tota la porqueria del PP, no hi ha cap dubte que també ho farà la del PSOE. I aleshores ja tindrem un Chollópolis, és a dir, una Tangentopolia l'espanyola.

No és cap perspectiva agradable. El que va succeir a Itàlia després de la Tangentopoli no va ser la regeneració de la política, sinó l'auge de Berlusconi. Encara ho estan pagant, els italians. Què fem, doncs? Hi ha sortida? Auxili!

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF