El franctirador i els bojos

SEBASTIÀ ALZAMORA
SEBASTIÀ ALZAMORA

Tots tranquils, que la declaració de Manuel Murillo (l’individu de Terrassa que tenia un arsenal d’armes de foc a casa i la intenció d’assassinar Pedro Sánchez) davant dels Mossos deixa clar que tot plegat ha estat una confusió lamentable i que ell és una excel·lent persona. Murillo hi diu, textualment: “Vull deixar ben clar que jo no he tingut la voluntat real, ni en somnis, ni en somnis, d’atemptar contra Pedro Sánchez ni contra ningú, ni tan sols mato animals”. Afegeix: “Si no tinc temps ni per llogar un pis, encara menys per desenvolupar un pla criminal”, una comparació sincerament curiosa en els seus termes. I aporta l’exculpació definitiva: “Aquell dia havia begut algunes cerveses, una botella de vi sencera i un tubo, i em va afectar més del que és habitual, perquè jo normalment només bec menjant”. Per si no fos prou, afegeix: “Volia fer-me el patriota per impressionar una dirigent de Vox, només eren tonteries”. Cherchez la femme, ens ve a dir el masclet. La dirigent de Vox es va impressionar tant que el va denunciar a la policia.

A més d’aquesta declaració antològica per part seva, Murillo compta amb el fet que l’Audiència Nacional ni tan sols s’hagi molestat a acusar-lo de terrorisme. Al cap i a la fi, qui no es passa un dia amb les cerveses i intenta impressionar una dona? Dins la mentalitat reaccionària de segons quina magistratura, aquesta és una explicació més que satisfactòria. Abundant en el descàrrec d’aquest ciutadà exemplar, tan aviat com l’existència de Murillo es va fer de coneixement públic, totes les forces polítiques i mediàtiques del nacionalisme espanyol de dreta extrema i d’ultradreta van sortir impetuosament a desvincular-se del personatge, adduint sobretot (sense tenir cap dada mèdica sobre Murillo) que era un malalt mental. “ Un zumbao ”, era l’apel·latiu que es va sentir i llegir en multitud de tertúlies i articles. Segons ens venien a dir les ments pensants de l’espanyolisme, el que havíem de sentir per aquest home, si de cas, era una certa commiseració.

No es tracta de prescriure més correcció política al llenguatge, perquè ja prou que en patim. Però el recurs instantani de sortir del pas atribuint malalties mentals a qui té comportaments o actituds que ens repugnen o ens fan nosa, a més de contraproduent, arriba a ser, també, profundament reaccionari. La majoria dels malalts mentals no són violents, i la majoria dels violents no són malalts mentals. Ser ultradretà, d’extrema dreta, nostàlgic de Franco o neonazi no són malalties mentals: són ideologies que integren la violència dins les seves estratègies, que hi especulen, que la promouen i que cerquen que es produeixi als carrers, per produir confusió i fractura social. Qui segueix aquestes ideologies està tan boig com els seus líders, és a dir, gens. Saben perfectament què fan i per què ho fan, a pesar que després s’amaguin rere explicacions ridícules o sota la protecció d’un sistema polític i jurídic que, tractant-los de malalts, en realitat no fa altra cosa que excusar-los i protegir-los.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF