Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

La ciutadania dels homosexuals

El Tribunal Constitucional ha tardat només set anys a resoldre sobre el recurs que va interposar el PP contra la legalització dels matrimonis homosexuals. És gairebé el doble d'anys del que els va costar pronunciar-se sobre l'Estatut de Catalunya, però es pot dir que l'espera ha valgut la pena, perquè finalment els gais i les lesbianes han aconseguit fer prevaldre el seu dret a casar-se. És una bona notícia, que tots (els heterosexuals també) hem de celebrar.

I ho hem de celebrar per una pura qüestió de bona ciutadania. Com es repeteix sovint, la democràcia no consisteix tan sols en un pacte de drets, sinó també de deures, i això vol dir, lògicament, que la igualtat de deures ha d'equivaldre a una igualtat de drets. Doncs bé, fins que el govern de Zapatero (en una de les escasses iniciatives plenament encertades que va tenir) no va agafar el toro per les banyes, els homosexuals espanyols havien viscut en una desigualtat palmària i manifesta. Les seves obligacions fiscals eren les mateixes que les dels seus conciutadans, i el Codi Penal i el Civil regien per a ells com per a qualsevol altra persona que s'identifiqui amb un DNI. Però els seus drets no eren els mateixos, començant pel fet de no poder casar-se (civilment, s'entén) i no poder gaudir dels múltiples avantatges que es deriven d'aquesta unió. En resum, tenien els mateixos deures però no els mateixos drets que tothom. L'únic que tenien era el dret a recitar el monòleg de Shylock a El mercader de Venècia , de Shakespeare: "No té ulls, un jueu? ¿No té mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions, un jueu? ¿No es nodreix amb els mateixos aliments? No és ferit amb les mateixes armes? No es guareix amb les mateixes medecines? ¿No es refreda i s'escalfa amb el mateix hivern i el mateix estiu que un cristià? ¿Si ens punxen, no sagnem? No riem, quan ens feu pessigolles? ¿Si ens doneu verí, no ens morim? ¿Si ens ultratgeu, no ens hem de venjar?"

Podeu canviar jueus per gais, i cristians per heteros, i el text es manté perfectament vigent per a la qüestió que ens ocupa. Amb la feliç diferència que, a l'inrevés del que reclamava Shylock, ara els homosexuals ja no tenen motiu -legalment, si més no- per clamar venjança.

Sí que en tenen encara ara, i malauradament, per demanar alguna reparació. La majoria dels homosexuals que conec mostren recel a la idea de casar-se, perquè l'associen a la mena d'ideologies i creences que, durant segles, van portar els seus iguals a la foguera. D'altres sí que es casen, sobretot per poder acollir-se als drets civils que això els proporciona: bàsicament, el de poder fer testament a favor del seu cònjuge. És un dels requisits essencials que hauria de poder exigir qualsevol ésser humà en qualsevol societat civilitzada i democràtica. A Espanya, fins fa quatre dies això no era possible. I fins ahir era dubtós, perquè un dels dos grans partits estatals hi havia interposat recurs en contra. És d'agrair que, per una vegada, s'hagi imposat no ja el sentit comú, sinó la simple decència.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF