Falsa prudència, falsa valentia
El relat del nacionalisme espanyol sobre la violència a Catalunya ve d'enrere i d'endins. A començaments de setembre del 2017, un mes abans de l'1-O, ja es podien llegir apel·lacions a la possibilitat que la celebració del referèndum pogués ocasionar “algun mort”. No ho deien tuitaires anònims ni neonazis de barriada jugant als dards dins el bar, sinó articulistes de referència com Gregorio Morán, Luis María Anson o Victoria Prego, distingits representants –per l'esquerra i per la dreta– de l'esperit de la Transició i de les bondats dels sistema polític del 78. Ho escrivien en articles en què es podien llegir frases com les següents: “[...] «un muerto salvaría Cataluña» es el lema escondido entre los conspiradores de esta farsa” (Morán, en referència als líders polítics de l'independentisme). “[...] les sería muy conveniente que hubiera víctimas de diversa consideración, si hay heridos graves, mejor. Y me atrevo a decir que tampoco les importaría que hubiera algún muerto” (Prego, en un article titulat "Los independentistas buscan víctimas en las calles"). Per la seva banda, Anson titulava un escrit "Buscan tal vez un muerto", i escrivia: “Solo creen ya en la sangre para provocar la remontada” (segons el prestigiós periodista, existien unes enquestes ocultes que asseguraven el fracàs de la votació per a l'independentisme). Aquests eren els moderats, insistim-hi. Dues setmanes més tard, a la concentració del 20-S davant de la conselleria d'Economia per la qual són a la presó Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, uns policies van deixar un dels seus cotxes oberts a l'abast de la gentada, amb armes a dins.
Com que la violència a Catalunya no ha existit, l'Estat i els seus mitjans afins s'han encarregat d'inventar-la, fins que el difunt fiscal general José Manuel Maza la va fer cristal·litzar en una querella que ell mateix va titular 'Más dura será la caída', damunt la qual va aixecar després tota la seva instrucció el magistrat Llarena. Totes dues –acusació i instrucció– han estat tombades sense remei per la justícia belga i l'alemanya, però la justícia espanyola les utilitzarà aviat per celebrar un judici que sí que és una farsa, i que es basarà encara en aquest mateix relat de la violència que no va existir. I el fet que la violència no hagi existit mai, el fet que la reivindicació independentista coincidís amb la defensa de la democràcia i dels drets fonamentals, és el que ha donat força i legitimitat al moviment català. Algú dirà que en té massa poca, de força. És possible, però el que és segur és que si hi hagués hagut violència, o si n'hi hagués ara, no en tindria gens. Menys que zero.
“Que la prudència no ens faci traïdors”, va proclamar Jordi Carbonell l'11 de setembre de 1976. I amb tota la raó, perquè es referia a la necessitat de no claudicar davant dels continuadors del règim franquista en la nova etapa democràtica, com efectivament va acabar succeint amb els pactes del 78. Ara cal tenir present la continuació implícita de la mateixa frase: i que una falsa valentia no ens faci estúpids.
