Ves qui ho havia de dir: Pepe, el central del Reial Madrid, a qui tothom tenia per un gamarús, resulta que és un poeta de primera magnitud. En efecte, un dels temes més rellevants de la poesia moderna és el de la fragmentació o la dissolució de la identitat individual, que és la qüestió que va abordar el bo d'en Pepe en el descans del primer partit de Lliga del seu equip, en manifestar que ell es deia Pablo i preguntar què hi feia ell allà, al vestuari d'un estadi de futbol.
La cosa va començar amb Arthur Rimbaud, quan va escriure allò de Jo és un altre . Va continuar el joc l'americà Walt Whitman, que es va presentar dient "Sóc immens, continc multituds". Va posar-hi més emoció la seva compatriota Emily Dickinson, amb una declaració esfereïdora: "Jo no sóc ningú; qui ets tu?" I va rematar la jugada el gran poeta portuguès Fernando Pessoa, que es va passar la vida dubtant si era el decadentista (abans futurista) Álvaro de Campos, el llatinista Ricardo Reis o el pagès clarivident Alberto Caeiro. Per acabar-ho d'adobar, Pessoa també es va desdoblar en el comptable Bernardo Soares, autor del Llibre del desfici .
I ara ve aquest tal Pepe, portuguès com Pessoa, i va i diu que ignora si en realitat no es diu Pablo. Pura poesia, que, com a bona poesia, planteja preguntes inquietants: si ni tan sols una estrella internacional de la lluita lliure (com ho és l'amic Pepe) no està en condicions de respondre de la seva raó de ser en el món, com pretenem que en responguin personatges molt menys importants, com els nostres governants o els nostres financers? Ho veuen com són vostès una colla de presumptuosos, convençuts de ser qui han estat tota la vida?
