Publicitat
Publicitat

Moments estel·lars de la humanitat

Artur Mas s'ha fet un fart de repetir que l'exercici del dret a decidir no equival a promoure cap ruptura, però de moment ja en té una a les portes, de ruptura: i no és la de Catalunya amb Espanya, sinó la de Convergència amb Unió. ERC es veu obligada a posar cara de satisfacció perquè una altra cosa comportaria discutir d'alguna manera el lideratge ara per ara indiscutible d'Oriol Junqueras. El PSC ha aconseguit una torsió conceptual digna de Francis Bacon, en proclamar-se com un partit catalanista i al mateix temps arrenglerar-se en el bloc contrari a la consulta sobiranista, juntament amb d'altres remarcables forces catalanistes com el PP i Ciutadans, que per cert són les úniques que poden presumir de no haver rebaixat ni un mil·límetre les seves conviccions de tota la vida (no té mèrit; ho tenien en safata). Tot i així, la senyora Sánchez-Camacho torna a fer ostentació del seu olfacte polític en desenterrar ara la mòmia de la millora del finançament: quan fou mort el combregaren, senyora Camacho. ICV ha demostrat astúcia en adherir-se a la declaració de sobirania, però això li ha suposat empassar-se el granot de votar juntament amb "la dreta" de CiU, la seva bèstia negra de tota la vida.

Potser en algun moment algun ecosocialista va sentir la temptació de fer com la CUP, que mereix menció a part: un dels tres diputats de la nova i puixant formació vota a favor del dret a decidir, mentre que els altres dos s'abstenen. D'això en diuen "un sí crític", que ve a ser com un sí però no però ara no et pensis que et faig la gara-gara. Els arguments que fonamenten una posició tan sòlida són dos, i cap dels dos no té pèrdua. Un, que la declaració no es pronuncia contundentment a favor de la independència dels Països Catalans, una objecció que demostra un coneixement ben afinat, per part dels dirigents -amb perdó- de la CUP, de la realitat política del País Valencià i de les Balears, on el personal només està esperant que els donin el vistiplau del Parlament de Catalunya per iniciar el camí de la llibertat nacional. I dos, que la declaració parla de convertir Catalunya en un nou estat "dins de la Unió Europea": marrameu, perquè a la CUP consideren -ara fent gala d'una envejable perspicàcia pel que fa a política internacional- que la UE és un organisme "no democràtic i segrestat pels mercats". Potser s'estimarien més que els Països Catalans independents es confederessin amb Cuba, Veneçuela i l'Iran, per mirar d'ampliar una mica l'eix del mal.

Total, que la declaració va tirar endavant, com era obvi, però a la catalana i sicalíptica manera de sempre. No es tracta de tirar aigua al vi, però Mariano Rajoy devia encendre un puro en assabentar-se de totes aquestes amenitats que s'esdevenen a l'hemicicle català. Ja veurem què en sortirà, de tot plegat, però de moment allò que fa tan sols un parell de mesos s'anomenava el procés recorda una mica l'ase d'en Gelat, que, quan ja s'havia avesat a no menjar, va tenir la mala sort de morir-se. Devia ser un ruc català.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF