Llibertats i seny de lladre

Ben cert, decretar un segon estat d’alarma de mig any, amb toc de queda inclòs i presentat amb els ensucrats eufemismes característics de la política actual (Pedro Sánchez n’és un especialista, i “restricció temporal de la mobilitat nocturna” és una troballa que enfita tant o més que les ja sabudes apel·lacions a la “moral de victòria” i altres termes més o menys bèl·lics) no queda gens d’esquerres. Però tampoc ho sembla gaire posar el crit al cel per unes llibertats individuals que, pel que es veu, molts no s’han preocupat de defensar des de la responsabilitat també individual que té cadascú en una situació com aquesta. Acollir-se al piove, porco governo és còmode; no ho és tant aturar-se a pensar què ha fet o deixat de fer un o una durant els darrers vuit mesos. Ara en tindrem sis més per pensar-hi una mica.

Sincerament, no crec que els governants a qui els ha tocat gestionar aquesta pandèmia (a Catalunya, a les Balears, a Espanya) estiguin encantats de recloure’ns als nostres domicilis o de limitar la nostra capacitat de moviment, en benefici de no se sap quins foscos propòsits: des del punt de vista dels seus interessos i de les ambicions personals i de partit, sospito que han d’estar més aviat angoixats per una situació que, si s’allarga massa, se’ls endurà a ells políticament. La primera prova seran les eleccions catalanes, que en principi estan fixades per al dia 14 de febrer i que es veuran inevitablement condicionades per com evolucionin la pandèmia i aquest nou estat d’alarma. A banda d’això, Espanya és un país on les mesures sanitàries es veuen sotmeses a l’escrutini i la tutela d’uns jutges polititzats que no tan sols no tenen ni idea de com preservar la salut pública, sinó que demostren que la salut pública els importa ben poc. També és un país en què la dreta aprofita la crisi del coronavirus per impulsar una onada de reaccionarisme i de nacionalisme de naturalesa netament ultradretana o neofeixista, i per fomentar arreu els discursos de la ignorància, la por i l’agressivitat. Dir això no és brandar cap espantall per dur el personal a pasturar les herbes molles socialdemòcrates, sinó una simple descripció de la realitat en què ens trobem. Davant d’això, un servidor almenys reconeix que s’alegra que el coronavirus no ens hagi agafat amb la dreta nacionalista espanyola al govern: ni de Catalunya (no és impossible: recordem que Ciutadans ha estat primera força al Parlament durant tota aquesta legislatura), ni a Balears ni a Espanya.

Seny de lladre és l’expressió catalana que m’agrada més per evitar el poc genuí toc de queda, que de totes maneres ja s’ha ben imposat. N’hi ha una altra que es fa servir a Mallorca, seny de bístia vella, que fa referència al sentit comú. Hi ha molts malalts de les malalties que no són el covid-19 que ho passen tan malament com ho passaven abans de la pandèmia, amb la diferència que ara ningú ni se’ls mira. No ens queixem tant, tinguem paciència i -sobretot- escoltem els metges i els científics.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF