OPINIÓ

El món s’estima els refugiats... quan són olímpics

La força de la globalització, de la humanitat nòmada, del ciberespai desproveït de fronteres ha engendrat una força contrària igual de forta, la del nacionalisme

El món es commou davant de l’Equip Olímpic d’Esportistes Refugiats que participa en els Jocs de Rio. El públic es posa dret per ovacionar-los a la cerimònia inaugural. Ban Ki-moon, el secretari general de l’ONU, un home poc donat a les manifestacions extravagants d’emoció, exhibeix un somriure d’orella a orella.

El president nord-americà, Barack Obama, escriu una piulada de suport als deu esportistes que “demostren que es pot triomfar es vingui d’on es vingui”. Samantha Power, ambaixadora dels Estats Units a l’ONU, publica un vídeo a Facebook en què parla dels 65 milions de desplaçats que hi ha al món -el nombre més alt d’ençà de la Segona Guerra Mundial- i diu: “Tenen somnis més grans perquè vosaltres feu el que feu”.

A qui no commourien? Són persones coratjoses. Han fugit de l’angoixa per buscar no pas una vida millor, sinó la vida en si. En general, un no decideix ser refugiat perquè tingui elecció, sinó perquè no en té. Com Yusra Mardini, la refugiada siriana de 18 anys procedent d’un suburbi de Damasc que va deixar enrere un país que ja només existeix nominalment i va arribar a Alemanya després que la petita barca que l’havia de dur de Turquia a Grècia comencés a fer aigües enmig d’un mar embravit. Ella i la seva germana es van tirar a l’aigua i van empènyer l’embarcació més de tres hores fins a arribar a l’illa de Lesbos.

A Rio de Janeiro, Mardini va guanyar la seva sèrie dels 100 metres papallona, però no es va classificar per a la final perquè va obtenir un temps insuficient. Tot i això, va protagonitzar una gesta extraordinària.

Cert, el món es commou davant de l’Equip de Refugiats, però es mostra indiferent davant dels refugiats.

Moren al mar. Moren tancats hermèticament al darrere d’un camió. Moren morts anònimes. S’aixequen tanques, es proposen murs. Se’ls censura en cartells. Representen un perill i amenacen d’alterar l’ordre. Són uns aprofitats. Se’ls deixa podrir-se en llimbs situats en illes remotes del Pacífic. Es diu que són una amenaça per a la “civilització europea” (llegiu l’Europa cristiana) i es parla de tornar a fer dels Estats Units un gran país (llegiu tornar a fer-ne un país blanc).

Els partits polítics de dretes treuen rèdits de convertir-los en caps de turc. Ningú no en vol, de refugiats. Podrien ser terroristes o violadors. Estan aparcats en centres d’acollida. Els Estats Units es van comprometre a acceptar almenys 10.000 refugiats sirians en l’exercici fiscal en curs. En els quatre exercicis anteriors n’havien admès uns 1.900. Una misèria. D’ençà del començament de la guerra vora 4,8 milions de sirians han abandonat el seu país.

Un estat occidental, Alemanya, ha fet gala d’una valentia política proporcional al repte i en un rampell ha obert les seves portes. Després d’haver sondat les profunditats de la perversió, reconeix un imperatiu moral quan el veu.

El món s’estima l’Equip de Refugiats: els dos nedadors de Síria, els dos judokes originaris de la República Democràtica del Congo, el maratonià d’Etiòpia i els cinc corredors del Sudan del Sud. El món admira Rami Anis, un nedador sirià que ara viu a Bèlgica. És originari d’Alep, covardament abandonada per Occident als bombardejos de les forces russes. Rússia va entrar a Síria quan, després d’uns quants anys de guerra, es va adonar que els Estats Units no mourien ni un dit.

Sí, animem l’Equip de Refugiats de Rio, el primer d’aquesta mena, però no ho fem amb paraules vàcues ni tampoc per calmar la nostra consciència respecte de Síria. Ara desfilen rere una bandera olímpica. Volen la bandera d’una pàtria. Thomas Bach, el president del Comitè Olímpic Internacional, va dir: “Volem enviar un missatge d’esperança a tots els refugiats del nostre món”. Però que potser algú se’n recordarà, quan s’apaguin els sons de la fanfara?

El món està subjecte a dues forces que el tiben en direccions contràries. La força de la globalització, de la humanitat nòmada, del ciberespai desproveït de fronteres ha engendrat una força contrària igual de forta, la del nacionalisme, la política xenòfoba i la intolerància antiimmigració. Les dues tendències estan en un equilibri tens.

Hi vaig viure uns quants anys, al Brasil. És un país generós. Potser cap altre no té una cultura tan mestissa, el costum de barrejar-se tan arrelat. Així doncs, sembla escaient que aquest acte d’acostament amb l’Equip de Refugiats s’hagi produït a Rio, una ciutat mestissa i oberta.

La glorificació de l’Equip de Refugiats i la denigració dels refugiats coexisteixen. Com és possible? Pel vell principi que diu “No al meu veïnat”. “Anem cap a millor i cap a pitjor al mateix temps”, em va dir Paul Auster, el novel·lista. “I a la mateixa velocitat”.

Em vénen al cap les paraules del meu amic Fritz Stern, el distingit historiador mort aquest any. “Vaig néixer en un món que estava al caire del desastre evitable”, afirmava. I afegia: “La fragilitat de la llibertat és la lliçó més senzilla i la més profunda de la meva vida i la meva obra”.

La llibertat no es pot construir sobre l’exclusió i l’odi. És un dret humà universal. El Brasil i el Comitè Olímpic Internacional han permès al món d’entreveure la humanitat i les aspiracions de cada refugiat. Al capdavall, potser anem cap a millor més de pressa del que anem cap a pitjor i les barreres continuaran caient; ara bé, no n’hi ha prou amb paraules.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF