Jo Cox i el lloc del Regne Unit a Europa

El Regne Unit xenòfob no és el país que va acollir els meus pares jueus, immigrants provinents de Sud-àfrica, i els va permetre prosperar

En política, com en la vida, les bones companyies són importants. Hi ha persones assenyades -algunes, amigues meves- que esgrimeixen arguments assenyats perquè el Regne Unit marxi de la Unió Europea (UE). Diuen que hi falta transparència. Diuen que una aliança que conté un petit club de països amb una moneda comuna, però també altres països perifèrics que no la tenen, constitueix un sistema que defrauda els votants perquè és intel·lectualment deshonest. Els països de l’euro reclamen una aliança política cada vegada més unida perquè l’euro sigui sostenible. Altres països, com el Regne Unit, això no ho volen.

Argumenten que la UE és poc democràtica, que està dirigida per buròcrates irresponsables i que el Regne Unit es pot reinventar, prescindir de criteris geogràfics i desafiar un seguit d’opinions acreditades que auguren un desastre econòmic -fa poc la del Fons Monetari Internacional-, vinculant-se amb zones de creixement ràpid del món emergent un cop hagi girat l’esquena a una Europa estancada.

Estic disposat a parar l’orella a aquestes idees, però són nimietats si es comparen amb el miracle d’una Europa pacífica i sense fronteres, l’accés a un mercat de 500 milions de persones, les dècades de prosperitat creixent des que el Regne Unit va entrar a la Comunitat Econòmica Europea el 1973 i la capacitat britànica de tenir un pes al món com a líder d’una Europa unida en lloc de convertir-se en un vaixell a la deriva enmig del canal de la Mànega.

Jo Cox va afirmar que les ciutats i els pobles de Yorkshire que ella representava havien “millorat molt gràcies a la immigració, tant dels irlandesos catòlics com dels musulmans”

L’última dècada ha sigut dura per a la UE. S’ha vist sacsejada per les imperfeccions estructurals de l’euro i per una resposta dèbil davant del col·lapse financer del 2008. Ha afrontat les dificultats contínues d’acollir antics països del bloc comunista i el repte de la immigració massiva. Necessita agafar noves forces, i el Regne Unit podria ajudar-la a recuperar-les.

Però el referèndum britànic no ha tingut res a veure amb tot això. Ha girat al voltant del fanatisme ultranacionalista que vol “emportar-se el Regne Unit”; les diatribes antieuropees cuinades per The Daily Mail (sovint fonamentades en afirmacions tan poc sòlides que farien posar vermell Donald Trump); la vilesa del UKIP, que en el seu últim cartell crida “A punt d’esclatar” al costat d’una munió de refugiats amb la pell fosca; les invectives escandaloses de l’exalcalde de Londres Boris Johnson, que ha comparat els plans de la Unió amb els de Hitler; l’obscura ira d’una Petita Anglaterra preocupada per la globalització i que opta per dirigir aquesta ira precisament contra Brussel·les i precisament contra els supervivents desesperats de la guerra civil siriana.

En altres paraules, hi ha hagut verí. Aquest verí va portar, encara que no fos directament, a l’assassinat la setmana passada de Jo Cox, una representant del Partit Laborista a l’oposició, mare de dos fills. Va morir en mans d’un home que va cridar: “Primer els britànics!”

Cox, una figura política prometedora, havia fet campanya a favor de la permanència del Regne Unit a la UE. En el seu discurs inaugural al Parlament, Cox va afirmar que les ciutats i els pobles de Yorkshire que ella representava havien “millorat molt gràcies a la immigració, tant dels irlandesos catòlics d’arreu de la circumscripció com dels musulmans provinents de Gujarat, a l’Índia, o del Pakistan, principalment de la regió del Caixmir”.

Ella considerava, va dir, que “estem molt més units i tenim moltes més coses en comú que no pas coses que ens separen”. En l’últim article que va escriure per a The Yorkshire Post d’aquest mes havia escrit: “Sisplau, de cara al 23 de juny, no caiguem en el fervor que ens porta a creure que l’única manera d’afrontar la preocupació per la immigració és votar a favor de marxar d’Europa”.

El sospitós acusat del seu assassinat, Thomas Mair, va dir en la primera aparició davant del jutge que el seu nom era “mort als traïdors, llibertat per al Regne Unit”. Segons els fiscals, mentre atacava Cox també va cridar a favor de mantenir la independència del Regne Unit. A casa de Mair hi van trobar pamflets d’organitzacions racistes i d’extrema dreta.

Sí, en política també són importants les bones companyies.

Els que han advocat perquè el Regne Unit surti de la UE han estat disposats a anar-se’n políticament al llit amb fanàtics xenòfobs com Mair. Han consentit la propagació de falsedats flagrants sobre Europa i els estrangers per impulsar una campanya destinada a treure el Regne Unit del seu entorn (l’invent polític més important de la segona meitat del segle XX) i fer-la tornar a un territori de fantasia i glòria obsoleta.

Aquest no és el Regne Unit que jo conec. Aquest no és el Regne Unit que va acollir els meus pares jueus, immigrants provinents de Sud-àfrica, i els va permetre prosperar. Aquest no és el Regne Unit que, amb l’aliança d’Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, ha fet un reeixit exercici de barreja de nacions. Aquest no és el Regne Unit que mereix tenir una capital com Londres, potser la millor ciutat del món gràcies a una obertura de mires que l’ha fet acollir tota mena de llengües.

Per Cox, pels seus dos fills, per l’honrosa història d’obertura de mires britànica, el Regne Unit ha de rebutjar els que fomenten l’odi i votar a favor de continuar a la Unió Europea.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF