I ara què hem de fer?

RAMIN JAHANBEGLOO
RAMIN JAHANBEGLOO Director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal

En la tràgica batalla, cada vegada més aferrissada, de la humanitat contra el seu nou enemic, el covid-19, el patiment compartit dels éssers humans ha aplanat el camí cap a una solidaritat més àmplia entre els individus de tots els països. Una marxa mundial com aquesta, a través del foc i per un camí llarg i fosc, constitueix una nova aventura per a la humanitat després de la victòria contra el nazisme el 1945. Una vegada més, però, en aquesta lluita contra el coronavirus la humanitat no pot oferir sinó esforç, llàgrimes i temeritat. Per estrany que sembli, aquest nou calvari que ens ha sobrevingut fa cas omís de fronteres estatals, sistemes polítics, religions i cultures. És un fill de la globalització que té el poder de liquidar-la. Com si es tractés d’una guerra mundial, el covid-19 ha tancat fronteres, ha aturat els viatges per tot el planeta, ha fos bilions de dòlars dels mercats borsaris mundials i ha matat més de 330.000 persones. Alhora, però, el coronavirus ha revifat un sentiment d’empatia que, durant mig segle, s’havia mantingut ocult sota el sistema de vida utilitarista i materialista dels humans a tota la Terra. És com si les grans tragèdies revestissin d’un gran sentit la vida dels que lluiten per una causa comuna i contra la mort. Una vegada més, la humanitat s’ha adonat que la vida s’assembla a una tragèdia grega. Com diu Eurípides, el dramaturg grec: “Els amics demostren el seu amor en temps difícils, no enmig de la felicitat”.

El que ens ha fet descobrir el coronavirus és que vivim en el que Martin Luther King en deia una gran “casa mundial”. Encara que ens separin les idees, els interessos i els ideals, i per molt que ens fem la guerra entre nosaltres, no podem viure aïllats sinó compartint les alegries i les penes dels altres. Estem atrapats en una ineludible xarxa d’interrelacions. Però, amb aquesta nova pandèmia, tots els habitants del planeta s’han convertit en uns veïns més pròxims. Un cop més, estem en un important punt d’inflexió per a la nostra civilització postmoderna, en el qual es podrien analitzar amb lucidesa i replantejar a fons els supòsits a partir dels quals s’estructura la nostra societat tecnològica i capitalista. És cert que la mort per coronavirus ha esdevingut habitual i milers de persones anònimes han perdut la vida a tot el món sense deixar-hi rastre, però el que veiem ara és exactament el que el filòsof txec Jan Patocka en diu la “solidaritat dels trasbalsats”. Es refereix als que són capaços de resistir grans tragèdies amb l’únic que tenen a les seves mans, la seva humanitat. Així doncs, el que ara veiem és l’eclosió d’un valor, la comprensió d’“una idea a la qual li ha arribat el moment”, per citar Victor Hugo. Sincerament, no hi hauria res més tràgic per a tots nosaltres que viure aquests temps tan difícils sense adoptar la nova perspectiva mental exigida per aquesta nova crisi mundial. Avui més que mai, la supervivència de la humanitat depèn de la seva capacitat de mantenir l’empatia quan afronta el desafiament del canvi. La veritat pura i dura és que o plantem cara a l’enemic com a aliats o morirem tots com uns idiotes.

El que té d’especial la crisi del coronavirus és que exigeix una autèntica revolució dels nostres valors quotidians. Aquesta crida a la fraternitat planetària té molt més sentit que la “globalització de l’egoisme” que hem viscut aquestes dues últimes dècades. Tot i l’imperatiu sanitari del distanciament social, el que el coronavirus ha fomentat al món sencer -en totes les persones, comunitats i nacions- és una lleialtat primordial a la humanitat. El preu que hem de pagar és alt, però potser així la humanitat es curarà de les malediccions de la globalització, les més destacades de les quals són el terrorisme, el canvi climàtic i les pandèmies. Les pandèmies sempre han modificat la història: mostren a les civilitzacions un fidel reflex del que són i les obliguen a canviar. Això és el que ara fa el coronavirus: ens fa veure la imatge de la indiferència a les societats de tot el món i ens obliga a pensar en una única humanitat. Per una ironia del destí, l’enemic de la civilització humana ens està ensenyant a ser més civilitzats i a actuar d’una manera més humanista. En aquest cas, totes les persones i països anem a l’una perquè el que perjudica algú a l’altre extrem del planeta ens perjudica a tots. Sorprenentment, el que la tràgica pandèmia del covid-19 ensenya a la humanitat és que no és cap vergonya ni deshonra ser capaç de sortir del nostre gueto mental i pensar en l’alteritat de l’altre. Ben al contrari, pot revelar una nova cara de la humanitat allunyada dels trets arrogants i megalòmans. La veritable humanitat no consisteix només en plorar pels que moren per culpa de la pandèmia; consisteix en dir-nos la veritat mútuament sobre el que ens ha portat a aquesta situació i el que hem de fer a partir d’ara.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF