La dignitat del professor honrat

L’ensenyament de la literatura és útil socialment, entre altres coses, perquè mostra que la paraula pot utilitzar-se també per al bé. Una paraula pot ferir i pot matar. Però també pot salvar, també pot emocionar, també pot embellir el món

La croada a favor de la literatura al batxillerat empresa pel col·lectiu Pere Quart mereix el reconeixement i el suport de tots els qui estimem la nostra llengua. És una campanya en favor de la dignitat de l’ensenyament de les humanitats que dignifica l’ofici. Perquè no són només la literatura, o la llengua, o la història, o la filosofia, les matèries susceptibles d’anar sent arraconades ja del tot en els plans d’estudi. Allò que està en joc és la mateixa dignitat del professorat que ensenya aquestes àrees de coneixement com un bé propi, com un patrimoni, digne de ser estimat i transmès.

Mireu: hi ha una imatge que no em puc treure del cap des que la vaig veure a la Filmoteca en una pel·lícula alemanya de l’any trenta. O sigui: de quan ja es covava l’ou de la serp del “feixisme etern” en versió hitleriana. I com que de vegades el futur és anticipat per l’art -i el cine, com la literatura, ho és, encara que no sempre-, Der blaue Engel [L’àngel blau], el film de Josef von Sternberg, potser ja preanunciava l’adveniment del més criminal antihumanisme de l’era moderna.

D’aquella pel·lícula, basada en la novel·la Professor Unrat (1905), de Heinrich Mann, el germà gran del premi Nobel, la imatge que em va frapar és un fotograma del seu protagonista: un professor d’institut sotmès a tota mena d’humiliacions, que comença fent de Quixot que creu que redreçar el món és la seva missió i acaba perdent tota dignitat bo i sotmès a fer de pallasso en un espectacle de variétés.

En el context de la degradació d’aquest pobre home de la novel·la i de la pel·lícula hi ha no només l’erotisme de la femme fatale (que encarna una seductora Marlene Dietrich), o no només la repressió que fa perdre el cap al tan sever professor del principi de la història, sinó que hi ha també la metàfora de la pèrdua de prestigi del paper redemptor del mestre tal com havia estat concebut des dels temps de la Il·lustració, o de l’humanisme, si no ja des de Sòcrates.

El 1930, quan el cineasta porta al cel·luloide aquesta història, Alemanya està escanyada pels qui li fan pagar abusivament la seva derrota a la guerra del 14, està a les acaballes de l’anomenada República de Weimar i a les portes del populisme nazi que acabarà doblegant l’individu a la massa i la llibertat a la raó d’estat. I també està enterrant lamentablement l’esperit obert de Goethe i de Beethoven i, amb ell, el somni dels il·lustrats segons el qual el coneixement i la veritat ens farien lliures.

Tota societat que no respecta els seus mestres és una societat en descomposició

La societat alemanya que en aquesta pel·lícula es mofa del professor Unrat, i en ell de tot el que representa el seu ofici, és també qualsevol societat en descomposició. Tota societat que no respecta els seus mestres és una societat en descomposició. Tot sistema d’ensenyament que no inclou la transmissió del patrimoni cultural del país està seriosament desconfigurat. Per això aquests honrats professors de secundària que lluiten per la literatura estan lluitant per un país que, en bona part, ha estat pensat i recreat per la literatura. Què seria avui el país sense la impagable contribució de mestres, escriptors i artistes?

L’ensenyament de la literatura és útil socialment, entre altres coses, perquè mostra que la paraula pot utilitzar-se també per al bé. Una paraula pot ferir i pot matar. Però també pot salvar, també pot emocionar, també pot embellir el món. Per això cal que s’aprengui a fer servir amb correcció, oralment o per escrit. La llengua no és una cosa freda, mecànica, com de vegades s’ensenya. El llenguatge és un material base de gran importància per a la construcció -o destrucció- del món. I la literatura, el seu millor monument.

Les mateixes definicions del diccionari no són mai neutres. Tenen una gran incidència a l’hora de conceptuar la realitat. ¿I no se substancien amb paraules les sentències? Fa pocs dies es va fer públic l’escrit de la fiscalia de l’Audiència Provincial de Barcelona pel qual es demana pena de presó per a aquell eixelebrat que va agredir per l’esquena una noia a la Diagonal amb el propòsit que amb la seva puntada de peu al turmell la víctima caigués “ derrumbada fulgurantemente al suelo”. “ Fulgurantemente”?... El redactor mereixeria ser desqualificat fulminantment.

Cap persona no és reductible, però, a una quantitat de nota. Hi ha multitud de casos en què un fracassat escolar pot arribar a fer grans coses en el món. Però quins són els models de conducta actuals?, ens podem preguntar, i ens podem respondre també nosaltres amb el George Steiner de Recordar el futur: “Vivim en una societat en la qual els financers i els executius guanyen més de cent vegades més que els que treballen per a ells, mentre que la població activa és enviada a l’atur sense compensacions o assegurança mèdica; en la qual els professors, les infermeres, els assistents socials, guanyen menys en un any del que els especuladors borsaris o els magnats dels negocis s’embutxaquen en un dia. El capitalisme multinacional és la cobdícia desbocada. Al mateix temps, el respecte per les passions intel·lectuals, per la vida del pensament no remunerada, no ha estat mai tan baix”.

Per això és tant d’agrair aquest contrapès, tan necessari, d’aquests professors del col·lectiu Pere Quart que lluiten perquè saben que les paraules serveixen no només per escriure contractes o sentències sinó també per fer literatura. Una literatura que mereix ser estimada i transmesa amb respecte també en el batxillerat.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF