Una història de la llibertat

Quins són els principis unificadors d’aquesta enorme diversitat que caracteritza la vida humana?

ORIOL JUNQUERAS
ORIOL JUNQUERAS

Quan pels volts dels segles VII i VI aC els grecs van explorar les costes del mar Negre i del Mediterrani Oriental, van observar que cada poble adorava els seus propis déus i els representava segons la seva pròpia realitat natural. Així, per exemple, era evident que no hi havia déus cocodril a Itàlia ni déus cavall a Egipte.

La constatació que aquesta pluralitat d’expressions religioses s’adaptava a les tradicions de cada lloc va obrir les portes a un nou relativisme cultural. Si allò que fins aleshores els havia semblat que havien de ser veritats eternes i universals eren, de fet, expressions locals i temporals, calia plantejar-se noves preguntes, com per exemple quins són els principis unificadors d’aquesta enorme diversitat que caracteritza la vida humana. I, a partir d’aquesta pregunta, els grecs van posar els fonaments de la filosofia perquè van descobrir l’amor pel saber.  

Al final del segle VI i al principi del segle V aC, el pensament científic i polític neixen i es desenvolupen, respectivament, a Milet i Atenes. És, sens dubte, un dels moments fundacionals i més esplèndids de la història humana. Tales preveu per primera vegada quan es produirà un eclipsi de Sol. Aristarc afirma que és el Sol (i no la Terra) qui és al centre del Sistema Solar. Demòcrit parla de l’estructura atòmica de la matèria. Eratòstenes calcula amb enorme precisió la circumferència del nostre planeta. Els sofistes asseguren que els humans som “la mesura de totes les coses”. Sòcrates estableix el diàleg com a fonament del coneixement. I Aspàsia (la companya de Pèricles) dirigeix la política cultural d’Atenes i impulsa l’obra de Fídies al Partenó.

Almenys en gran mesura, aquestes aportacions es produeixen i són fruit d’un context social i polític que, amb totes les limitacions de l’època, es caracteritzava per espais de llibertat i de pluralisme. Unes llibertats i un pluralisme que van ser amenaçats per l’imperialisme persa i que van ser escombrats per l’autoritarisme macedoni.

Les interpretacions integristes i totalitàries no són pas exclusives de cap tradició religiosa ni de cap ideologia concreta

L’absolutisme macedoni (i, posteriorment, el romà) va portar la filosofia a abandonar en gran part la reflexió política, social i científica, per refugiar-se en l’esfera psicològica interna de cínics i epicuris. Mentre que, de manera més o menys simultània, al final del segle III aC, el primer emperador de la història de la Xina feia cremar tots els textos confucians i ordenava l’execució de tots els mestres d'aquesta tradició filosòfica. Uns segles més tard, l’integrisme religiós va destruir la biblioteca d’Alexandria i va comportar la mort de la seva directora, Hipàcia. I, l’any 529, el bisbe d’Atenes ordenava el tancament de l’acadèmia platònica, després de gairebé un mil·lenni de vida, en considerar que la filosofia ja no tenia res de nou per aportar al món del coneixement: tot allò que calia conèixer ja estava escrit en els textos sagrats del cristianisme. Curiosament, aquell mateix any es va fundar el primer monestir benedictí de la història d’Europa, en una coincidència que evidenciava que l’activitat cultural canviava de seu, i abandonava les places públiques de les ciutats per refugiar-se en els closos de centres monàstics, construïts, a propòsit, tan lluny com fos possible de la vida urbana.

Les interpretacions integristes i totalitàries no són pas exclusives de cap tradició religiosa ni de cap ideologia concreta, de tal manera que cap d’elles n’està vacunada de forma definitiva.

Així, per exemple, Venècia es va enriquir acollint tots els que fugien de la Constantinoble a punt de ser conquerida pels turcs. I, en canvi, aproximadament un segle més tard, es va empobrir amb la fugida de jueus i protestants, perseguits per la nova Inquisició romana, que acabava de forçar la seva entrada en aquella República Sereníssima.

I, en un altre exemple, immortalitzat per Stefan Zweig a la seva obra 'Castellio gegen Calvin' [Castellio contra Calví], el Miquel Servet perseguit pels catòlics va acabar executat pels calvinistes.

Fins i tot a la tolerant Holanda, menyspreat per jueus, catòlics i calvinistes, un filòsof va ser enterrat en un fossar on algú va escriure el següent epitafi: “Escopiu sobre aquesta tomba, perquè aquí jau Baruch Spinoza”.

Pot resultar especialment suggeridor i rellevant preguntar-se quantes vegades la repressió ha estat, en realitat, símptoma i causa de feblesa i decadència

Per la seva banda, l'absolutisme hispànic modern va implementar una nova Inquisició, va cremar les bíblies traduïdes al català, va expulsar els jueus i els moriscos, va impedir que arrelés el protestantisme, va centralitzar lleis i institucions i va perseguir qualsevol senya de diversitat interna.

L’interès per la diversitat i el respecte al pluralisme i l’amor per la llibertat van haver de resseguir camins incerts i sinuosos a la recerca de nous indrets on refugiar-se i fructificar.

Els estats obsessionats en la seva uniformitat i en el seu unitarisme imposat empobreixen les 'seves' societats des d’un punt de vista material, espiritual i cultural. I, actualment, contribueixen a assecar la creativitat dels infants i l’esperit crític del jovent a les escoles i les universitats.

Des d’aquesta perspectiva pot resultar especialment suggeridor i rellevant preguntar-se quantes vegades la repressió ha estat, en realitat, símptoma i causa de feblesa i decadència.

Així mateix, potser també poden resultar inspiradores algunes altres preguntes. Quan l’Imperi Romà va tancar les fronteres a la immigració pacífica dels pobles germànics al segle III i IV, ¿va consolidar el seu poder polític i la seva prosperitat econòmica o va precipitar la seva desaparició com a estat al segle V i una ensulsiada econòmica sense precedents del món mediterrani al segle VI? Quan la Xina del segle XV destrueix la seva flota oceànica, per no corrompre’s amb els contactes amb el món exterior, ¿aconsegueix protegir-se o es condemna a una llarguíssima decadència que durarà mig mil·lenni? ¿Qui s’enriqueix més, la monarquia hispànica que expulsa jueus i moriscos, i la França que expulsa hugonots calvinistes, o els països que els van acollir? Quan el Japó del segle XVII tanca les seves fronteres, ¿es fa més fort o més feble? Quan al començament del segle XX els Estats Units estableixen quotes a la lliure immigració i adopten mesures proteccionistes, ¿posen els fonaments d’un llarg període de creixement econòmic i de progrés social o es condemnen a ells mateixos a la pitjor crisi de la seva història, coneguda com la Gran Depressió?

Estic convençut que una resposta rigorosa a aquestes preguntes (i a moltes altres qüestions que apareixen de manera més o menys implícita en aquest article) ens pot ajudar a prendre decisions útils i valentes, en el context actual, tan complex, que ens ha tocat viure. I, per tant, a construir un futur millor per a tots nosaltres. Especialment, si entenem aquest "nosaltres" en el sentit més ampli i generós possible de l’expressió. Amb aquesta ambició i constància en l’esforç, Catalunya i Barcelona han de ser espai d’apertura i acollida de sabers diversos, per contribuir a una Europa i un món millors. Heus aquí l’aposta republicana.

Oriol Junqueras és president d'ERC

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF