Rebrota, rebrota

Tan intocables uns i tan palpable tot. La vida són rebrots de tota mena

Una dona sosté un cartell amb la imatge de Dolors Bassas, empresonada / JORDI BOIXAREU / GETTY

les preses i els presos polítics obtenen el tercer grau i l'abús s'allarga com una mala nit. Més de mil dies a la presó, sense un judici just i amb una sentència que no oblidem. La violència és un trauma. El tercer grau forma part de la condemna i la semillibertat és un concepte quasi tan inexplicable com el de la llibertat a seques. És una llibertat sense sucre o un llibre sense totes les pàgines. No s'ha acabat la història perquè la història no s'acaba mai. Ens queden capítols nous amb esborranys ben confusos. Ens queden presos i preses, exiliats i exiliades, nous judicis i noves farses. Un paisatge extens amb permanents restriccions de mobilitat. Res no ens queda lluny. O no tant com la distància que separa la monarquia de la justícia. Tants dies i tant silenci després d'un escàndol darrere l'altre. Tan intocables uns i tan palpable tot. La vida són rebrots de tota mena. 

Ens queden presos i preses, exiliats i exiliades, nous judicis i noves farses. Un paisatge extens amb permanents restriccions de mobilitat

Falten rastrejadors i sobren experts en res concret. Ens manquen veus que posin al seu lloc ni que sigui una petita parcel·la d'aquesta realitat sense tendresa. Han obert les portes sense plans i fan eleccions i les guanyen i les perden i preparen les properes. Això sí. Però a les nostres urnes no hi guardem vots, només preguntes fetes per persones adultes a persones adultes. No cal ni que la resposta ens convenci, que per això sempre són necessaris bons arguments. N'hi ha prou amb una idea concreta i amb fer mitjanament bé la feina. Per exemple: si l'objectiu és espiar, la condició principal és que no se sàpiga. En canvi, és important conèixer els detalls de com hem d'afrontar els rebrots que ja estaven previstos. La responsabilitat col·lectiva no exclou persones ni tampoc governs. A vegades fa l'efecte que tenim més memòria del que encara no hem viscut que del que acabem de viure. Quan la crisi econòmica obre la seva boca immensa per ensenyar-nos tots els queixals corcats del sistema, les pobres concessionàries d'autopistes reclamen el que és seu, si és que hi ha res d'algú. El govern espanyol, que primer va dir que no preveia cap compensació per les pèrdues provocades per la pandèmia (les autopistes no es van tancar), ara diu que prorrogarà la concessió per compensar-les. Tot sovint les paraules tenen aquella fiabilitat comparable amb una xarxa pública de wifi. Si mai se'n fa una pel·lícula, que sigui muda. 

Sota el nom excèntric de Milionaris per la Humanitat, un grup de persones amb una riquesa econòmica desproporcionada demanen als seus respectius governs (la majoria són dels EUA) que els apugin els impostos per fer front a la crisi també desproporcionada que ja ha començat. Són una vuitantena de persones que reneguen de la tradicional caritat que, per altra banda, sempre té molt bona acollida. De fet, crida molt més l'atenció una aportació solidària específica que una reclamació de la declaració de la renda més justa. Es dona més cobertura a l'almoina, que abona terra erma. És evident que la solució a llarg termini passa per aquesta reclamació d'impostos i no pel creixement alarmant de supermilionaris que tenen les arques cada vegada més plenes. El problema és que recaptar més diners no ens assegura que els governs els destinin a les mancances escolars i sanitàries actuals, per posar només dues de les necessitats bàsiques que cal cobrir per millorar el món. És un canvi de mentalitat urgent que malauradament no s'intueix ni amb mascareta ni sense. És més difícil d'espolsar-se la procrastinació de pensar a llarg termini que no pas la de començar una reclamació bancària.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF