Una cassola nova

És molt desesperant haver de sentir tantes mentides cada dia

Dilluns va tornar a sonar una cassolada. M'hi vaig afegir. Tot just agafar la cassola i la cullera de fusta ja sabia que allò no serviria per a res. Però quan la vaig fer sonar, al costat d'altres, uns quants, em va reconfortar. Aquesta mena d'accions no són en si productives, com tot el que s'espera que fem. Però atorguen als dies una companyia necessària, almenys per als que vivim en ciutats més o menys grans. No ens sentim aliens a allò que ens envolta i que ens construeix la vida que tenim. No som només els llums dels ruscos plens d'històries personals. Hi ha indignació. Ens sentim més aviat tristos que feliços. Una cassola i una cullera de fusta em sembla una bona eina de construcció massiva. Poc efectiva davant el que tenim a sobre però capaç d'alliberar una estona aquest neguit persistent.

Sembla que políticament ningú s'està desitjant un bon Nadal. No crec que el consell de ministres del dia 21 ens vingui a felicitar les festes. Però el nivell de perversió és alt, així que dins el cinisme encara els veig capaços de portar un regal. Un article de la Constitució o una amenaça vella. Tampoc no sé si amb la violència que es viu a Catalunya podran arribar a la Llotja de Mar. Hauran d'esquivar el terrorisme dels CDR. Aquests, almenys, regalen peatges gratis, que entre els regals possibles és dels que fan il·lusió. És molt desesperant haver de sentir tantes mentides cada dia sense poder fer res més que una cassolada. I veure com el president del nostre govern s'encomana a la Moreneta. Però sempre hi ha qui està disposat a donar-nos alegries, com l'empresari alemany Karl Jacobi, el que va esbroncar el president del Parlament, Roger Torrent, al Círculo Ecuestre i que ara ha presentat candidatura a l'alcaldia de Barcelona. Només amb això ja en tenim per riure una estona. Però encara fa més gràcia que la presentació la faci al costat de Victoria Álvarez, l'amiga d'Alícia Sánchez Camacho, la de La Camarga. I per si no n'hi hagués prou amb aquestes relacions, s'hi afegeix l'exregidor del PP a Palafolls Óscar Bermán, conegut per enviar l'alcaldessa de Barcelona a fregar, en un exercici de masclisme exemplar. Jo no ho sabia que aquest defensor de la neteja havia fundat un partit que es diu Nosotros - Partido de la Regeneración Social. Però no m'ha sorprès descobrir que la regeneració social consisteix a fomentar el masclisme, l'homofòbia i la xenofòbia. Tres necessitats bàsiques de l'ésser humà. Quan ens diuen que la natalitat cada vegada és més baixa i que a Catalunya mor més gent que no pas neix, tampoc em sorprèn. Aquest circ no és apte per a criatures. De fet, no hauria de ser apte per a ningú. Però sembla que la base de l'odi tendeix a eixamplar-se. Aquesta sí.

Com a via d'escapament més feixuga que el Consell de la República hi ha la possibilitat de passar-se una bona estona llegint sobre el Brexit sense entendre res. Escoltant de fons la Theresa May, una dona a qui suposo que ja no li ve d'aquí tot el que li diguin i que aguanta una situació que, des de fora, sembla insostenible. Això ha de ser cansadíssim com a persona humana. Jo que em prenc un complex vitamínic no resistiria ni un matí dels seus. És ben bé que cadascú té els seus propis límits. El Brexit és una mena de paraula maleïda que va per lliure fent unes ziga-zagues tan estranyes que qualsevol s'hi fica. I a sobre està tot en anglès. No, és molt millor demanar una cassola nova als Reis i recuperar la veu. Perquè el soroll no ve de picar amb una cullera de fusta. Perquè la cassola és el símbol i la veu és nostra. Que encara és molt més inútil callar.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF