Segur que no ens podem queixar?

Crítica de teleLa televisió també dona motius perquè les dones s’aturin. Tot i les lloables excepcions, elles continuen sent les grans absents en taules d’opinió i de debat. I, sobretot, en els reportatges que busquen fonts expertes, gairebé mai les dones representen aquesta funció. La proporció de dones especialistes en qualsevol àmbit continua sent molt baixa respecte a la presència d’experts homes. En l’àmbit divulgatiu sempre són ells els que ens expliquen coses. A les enquestes de carrer, la temàtica determina la participació de les dones. Si són qüestions polítiques, econòmiques i futbolístiques, es prioritzen els homes. És estrany veure, en els programes d’esports, enquestes a aficionats que incloguin dones. És més, hi ha ocasions que prefereixen donar veu a nens saberuts que a dones adultes. Si són preguntes referents a l’àmbit domèstic, la vida quotidiana, el món televisiu, fets insubstancials, l’àmbit sanitari o l’educació, se les prioritza a elles.

En els informatius, en totes les cadenes, públiques o privades, les presentadores acostumen a portar vestits de còctel sense mànigues encara que anunciïn nevades. I els homes sempre tenen més edat que elles, cosa que s’interpreta com una certa ascendència professional. ¿Aconseguiran algun dia les dones mantenir-se temps al capdavant d’un informatiu amb les edats de Matías Prats, Pedro Piqueras o Ramon Pellicer? Les dones madures han desaparegut de la pantalla i les poques que han aconseguit mantenir-s’hi han passat pel quiròfan o s’han fet retocs estètics que potenciïn la seva joventut. Potser Mercedes Milá és l’única que ha resistit a la tirania masclista i de la cirurgia.

En l’àmbit de l’humor les dones s’han fet un lloc en espais com el Polònia, però tot i així continuen sent minoria en aquest gènere. De fet, els programes d’humor i entreteniment enginyós mantenen l’home al cap de taula i en tot cas elles passen a ser complementàries. El rol reservat per a elles acostuma a ser el de les reporteres: les dones al carrer. El intermedio, per exemple, s’ajusta visualment a l’estructura televisiva més caduca de la RAI: un home gran com a líder estàtic envoltat de dones més joves. A la televisió esportiva passa el mateix: les dones són els tendres guarniments accessoris. Llegeixen mails però gairebé mai opinen. Això sí, les cadenes especialitzades com GOL les mostren a totes amb vestits extraordinàriament cenyits. En els realities i talent shows, les llàgrimes sempre són d’elles.

En la publicitat, les dones continuem liderant els anuncis de productes per a la neteja: la de la llar i la higiene pròpia. Necessitem tota mena d’apòsits per a una quantitat ingent de fluids corporals que no podem controlar, que fan pudor i ens avergonyeixen. Mentrestant, el consum de cervesa és exclusiu per a homes i s’afaiten amb orgull.

Malgrat tot, hi ha qui encara insisteix a dir que les dones estem millor que mai i que no ens podem queixar. Encara sort.