CRÍTICA DE TV

Una digestió massa llarga

El reportatge gairebé ens retornava a la casella de sortida de la pandèmia

Dimarts al vespre, en l’horari habitual del Sense ficció, TV3 va emetre el primer capítol del reportatge Mentre aplaudíem, que se centrava en la vida dins de l’Hospital de la Vall d’Hebron, el més gran de Catalunya i el que ha acollit el màxim nombre d’afectats pel covid-19. L’enregistrament es produïa ja en un context de cert alleujament, un cop passat l’auge de la pandèmia. El millor era el títol, perquè transmet aquesta idea de simultaneïtat amb allò que no podíem veure durant el confinament. Ara bé, el reportatge arriba tard. La crònica sobre la malaltia i el combat sanitari comença a fer-se feixuga d’encaixar en aquest procés de desconfinament en què l’espectador comença a estar saturat pel drama de la pandèmia. Com a espectadors, aquesta narració de passadissos d’hospitals, metges explicant el patiment, pacients en situació crítica... es comença a fer molt repetitiva. Des de fa moltes setmanes ho hem estat veient cada dia en les diferents edicions del Telenotícies, al Primera línia i en múltiples reportatges. Segur que en el moment de plantejar la proposta televisiva s’ajustava a les necessitats informatives. Però el moment de l’emissió agafa l’audiència amb el desig de girar full. La digestió del drama es comença a fer llarga. El reportatge gairebé ens retornava a la casella de sortida de la pandèmia just quan comencem a albirar el final de la partida. Les xifres indiquen aquesta necessitat d’evasió: tot i el bon resultat del reportatge (327.000 espectadors i un 13,85 de quota), a Catalunya la franja la va liderar Got talent, amb 348.000 espectadors i un 14,1% de quota.

El guió de la veu en off de Mentre aplaudíem, en massa ocasions, queia en una descripció innecessària per fer avançar el reportatge. A l’inici fins i tot ens anunciava el contingut: “Podrem veure moltes històries humanes”. Subratllar amb tanta obvietat una cosa que pot deduir l’espectador i vendre-ho sota aquesta etiqueta tan genèrica delata aquesta ingenuïtat explicativa. En massa ocasions, la veu en off reiterava el que la imatge ja ens estava mostrant. Si una doctora es vesteix amb tots els elements de protecció sanitària davant de la càmera i detalla, pas a pas, tot el que es va posant, no cal que després la veu en off faci el recompte: “Dos gorros, dues mascaretes, la bata, les ulleres. Seguim”. El reportatge demostrava o poca confiança en la capacitat de l’espectador per interpretar o poca confiança en l'habilitat explicativa del muntatge audiovisual. Els casos més impactants i commovedors eren el de la intervenció de l’arrítmia del Pau i l’angoixa per l’embaràs crític d’una dona malalta de covid. Estava bé com el treball de càmera intentava fixar-se en els detalls, mostrant com una doctora amanyagava la mà de la pacient o ensenyant el que passava als dos costats del telèfon quan la metgessa passava l’informe a la família. Queda, per a la setmana que ve, la segona part del reportatge sense que el primer capítol ens sabés vendre l’interès per veure’l o llançar-nos un esquer de per què calia aquest segon episodi, fet que ens fa pensar que més que una necessitat narrativa real és per un excés de material.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF