CRÍTICA TV

Ricky Gervais: atrapat en el temps

El còctel confinament, coronavirus i segona temporada d''After life' pot resultar devastador

Netflix ha estrenat la segona temporada d’ After life, la sèrie escrita, dirigida i protagonitzada per l’humorista Ricky Gervais. El seu personatge, en Tony, continua exercint de periodista al diari local on ha treballat sempre, encara està deprimit per la mort de la seva dona i visita cada dia el seu pare a la residència. Si bé en la temporada anterior s’alternava la fúria del protagonista amb el procés d’assumir la seva tristor, en aquesta segona etapa en Tony dosifica més les seves explosions de mala llet i es recrea molt més en aquest estat depressiu, que, en certa manera, suposa fins i tot una regressió emocional respecte al punt on vam deixar el personatge. En aquesta nova temporada Gervais sembla encallat en el progrés argumental de la sèrie. En Tony s’ha tornat més dramàtic, l’instint compassiu se li va desenvolupant i més aviat s’ha convertit en un pesat que no para d’explicar les seves penes als altres. Però és com si el mateix Gervais se n’hagués adonat. En diverses ocasions al llarg de la sèrie en Tony fa referència a la seva necessitat de viure atrapat en el temps, fent referència a la pel·lícula on el protagonista reviu el dia de la marmota. De fet, els paral·lelismes entre els dos protagonistes són evidents. A la pel·lícula, en Phil (Bill Murray) és un meteoròleg deprimit que només aconsegueix sortir del bucle temporal quan fa cas al consell de la seva productora, la Rita (Andy McDowell), que li proposa que l’única manera de millorar la seva vida és ajudant els altres. I en Tony a la segona temporada d’ After life manté aquesta actitud de solidaritat i compassió envers la resta de personatges. És més, aquesta situació provoca una certa reiteració dels recursos narratius. En els testimonis que en Tony anirà entrevistant per als reportatges del seu diari, absolutament inversemblants, ell s’hi emmiralla i es reconeix en els seus drames personals: la soledat, la incomprensió, la vergonya, la manca d’objectius... I té paraules amables per a ells, no els jutja, i se sent reflectit en les seves vides miserables. Si en la primera temporada com a espectadors vam patir les sacsejades narratives de passar del riure a la llàgrima, ara necessitarem la capsa de mocadors molt més sovint. Ricky Gervais sembla haver aprofundit en l’estratègia interpretativa de provocar-se el plor i estimular, de manera instantània, l’emoció de l’espectador. Gervais insisteix més clarament en reivindicar la sensibilitat, un nou model de masculinitat, i explora més explícitament, fins i tot amb força obvietat, els codis humorístics vinculats al que és políticament correcte. És una mena de redempció del mateix Ricky Gervais. Ara mateix, After life és només aconsellable per a aquells que se sentin en disposició de plorar i estovar-se i estiguin segurs que això no els deprimirà més. El còctel confinament, coronavirus i segona temporada d’ Ater life pot resultar emocionalment devastador.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF