CRÍTICA DE TV

Un altre crim a la costa britànica

‘Flesh and blood’, estrenada a Filmin, juga molt amb les aparences

Filmin ha estrenat la minisèrie de la ITV Flesh and blood. És una altra ficció televisiva britànica que gira al voltant d’un crim en un poble coster amb penya-segats espectaculars. Broadchurch, Back to life i Deadwater fell (totes estrenades a Filmin) en són alguns exemples. És com si els límits escarpats davant del mar anunciessin la tragèdia i empenyessin els protagonistes a l’abisme.

Flesh and blood té la característica especial que arrenca just a l’escena del crim però fins al darrer episodi no tenim clar qui és la víctima. Els protagonistes són una família aparentment exemplar: una dona vídua (Francesca Annis) que viu en una caseta bonica davant del mar, i els seus tres fills, ja adults, que viuen a la ciutat. Fa un any i mig que el pare ha mort d’una malaltia i tots procuren acompanyar i ajudar la mare en el que poden. La veïna i íntima amiga de la mare (una fantàstica Imelda Staunton) és un altre dels personatges importants: és l’observadora de tot el que passa en aquella casa. L’estabilitat familiar es perdrà a partir del moment que la mare comuniqui als fills i a la seva amiga que ha conegut un metge amb qui ha començat una relació (un encertadament encarcarat Stephen Rea). Tots reaccionen de manera desigual a la notícia, però a poc a poc, quan observen les decisions insòlites que està prenent la mare, comencen a desconfiar de la influència de la nova parella i les seves intencions. 

La sèrie funciona a través de flash-backs. Serem testimonis dels interrogatoris de la policia als fills i a la veïna. I a partir de les seves explicacions anirem entenent tot l’entramat de sospites i les motivacions que podrien impulsar-los a cometre un assassinat. L’espectador va ordenant les peces del trencaclosques de la història, tot i que mai acabarà de treure’n l’aigua clara fins a la mitja hora final. Com a espectador dubtes sobre qui és la víctima, però el cert és que no et posiciones de la mateixa manera davant de les opcions. La sèrie també posa de manifest les sospites d’una relació tòxica i plena d’enganys. S’aniran desvelant els problemes personals de cadascun dels fills, de tal manera que tot el que semblava aparentment idíl·lic es descobreix com a fals. Flesh and blood juga molt amb les aparences. Potser, però, aquestes trames familiars secundàries són més útils per distreure l’espectador que no pas per contribuir al misteri. Però té la virtut que només són quatre capítols d’una hora. I l’esquer per a una possible segona temporada és tan obvi com efectiu. La sèrie se’t fa curta. I és quan s’acaba que t’adones que t’ha atrapat més del que et pensaves. 

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF