Les coses de Judit Mascó
Diumenge TV3 va estrenar la segona temporada d’Aire lliure, el programa que recorre les comarques de Catalunya fent propostes d’activitat física, combinant les curiositats esportives amb els famosets del país i el paisatge. Aquesta edició té, com a novetat, el canvi de presentadora. La model Judit Mascó agafa el relleu de l’atleta Núria Picas. L’espai continua sent una barreja de publireportatge turístic i entrevistes superficials d’interès relatiu amb un resultat força eclèctic. La selecció de propostes i la successió de gèneres narratius per explicar-les converteix el programa en un contenidor estrany. Passes de tenir la Mascó sopant amb el cineasta Albert Serra –acceptem àpat al llac de Banyoles com a activitat física– a un reportatge sobre una escola de patinatge de Girona. Vas d’uns recorreguts amb caiac amb el campió del món Quim Fontané, passant per una sessió en què la càmera admira Mascó fent ioga, a un reportatge per recollir deixalla del bosc. I acabes amb Judit Neddermann cantant sobre unes roques de la Costa Brava després de fingir una (mala) sessió de nordic walking.
A Judit Mascó se la nota més desimbolta que en les seves anteriors incursions televisives. Res a veure amb aquella rigidesa escènica al capdavant del talent show Supermodelo de Cuatro. Ara se li intueix certa necessitat de demostrar a l’espectador que pot prescindir de la carrincloneria i superficialitat vinculada a la professió de model per exhibir resiliència física, intrepidesa i adaptabilitat al medi.
El problema d’Aire lliure és que el concepte televisiu és prim, té la feblesa narrativa d’un anunci o un vídeo turístic, i en canvi la presentadora està connotada per una cultura mediàtica molt específica que devora el context. Som hereus d’una tradició que ha posat molt èmfasi en la cosificació de la dona. Mascó pertany a la generació del boom mundial de les top models. A més, a Catalunya es va erigir en la model per excel·lència en un país que sempre ha volgut tenir un famós de cada: un perruquer, un poeta, una actriu, una vedet, un ballarí, un mag... És molt difícil esborrar aquesta empremta del passat de la model i prescindir dels valors que hi estan associats. Per tant, el magnetisme i el poder vinculat a aquesta cultura de la imatge fa que, quan ara veiem la Mascó exercint de presentadora, això tingui conseqüències en la percepció de l’espectador. Les propostes i les entrevistes queden en un nivell molt secundari i el programa acaba absorbit per l’admiració de la càmera davant la perfecta Judit Mascó fent coses: remant, navegant, caminant, corrent, practicant ioga o fent petar la xerrada. És una mena de demostració de la capacitació de la model més enllà del seu ofici. És com la Barbie: la pots vestir de veterinària o de científica, però sempre és la Barbie amb la seva essència original. Costa fixar-nos en el què perquè el qui té una rellevància i uns valors associats molt concrets. La Mascó no n’és responsable. La culpa és de la cultura imposada.
