CRÍTICA TV

La dona blanca que volia ser negra

Netflix ha estrenat The Rachel divide, un documental que vol fer reflexionar l’espectador sobre la identitat racial a partir d’un cas insòlit, el de Rachel Dolezal, una activista dels drets dels afroamericans a la seva petita comunitat de Spokane, a l’estat de Washington. Quan comences a veure el documental tens la sensació que t’introdueixes en el drama personal d’una dona excèntrica que, necessitada d’atenció mediàtica per sentir-se realitzada, construeix una ficció al voltant de la seva raça. Dolezal és una dona indubtablement caucàsica, filla de pares blancs, que en un determinat moment, ajudant-se de l’estètica associada als trets afroamericans, enganya el seu entorn més immediat fent-se passar per negra, fins al punt de convertir-se en una figura important dins d’aquesta comunitat. La història esclata quan un periodista li pregunta de manera molt concreta per l’ètnia a la qual pertany i els seus pares apareixen als mitjans de comunicació insistint que la seva filla és blanca. Rachel Dolezal passa a convertir-se, doncs, en la protagonista d’un escàndol de grans dimensions, perd la seva feina com a professora d’història afroamericana a la universitat i pateix un linxament mediàtic. El documental mostra la divisió que provoca al seu voltant. D’una banda, les persones que li donen suport i comprenen les circumstàncies personals que la porten a aquella situació. De l’altra, la comunitat afroamericana que se sent ofesa per la manera com Dolezal s’apropia de la seva història i la seva cultura valent-se d’uns canvis estètics, tot i que, en realitat, pertany a un grup privilegiat.

Quan tens la sensació que el documental està basat en un debat a favor i en contra que no porta gaire enlloc, la història guanya interès perquè ens assabentem del passat, els traumes i el drama familiar de Dolezal, que justifiquen, en part, el seu rebuig a la raça blanca i a la cultura religiosa imposada pels seus pares. I comprens el seu vincle amb els afroamericans, per la seva relació amb el seus germans negres adoptats. És a dir, la dona que coneixes al principi no és la mateixa que acabes descobrint a mesura que aprofundeixes en la seva història. Ara bé, el documental no passa a convertir-se en una operació per rescatar la protagonista de la ignomínia. Al contrari, constantment experimentes certa ambivalència, especialment veient com la seva necessitat de reivindicar-se i exposar-se públicament fa patir molt els seus fills. The Rachel divide, a més, contextualitza el cas socialment. En plena era trans, quan reivindiquem, per exemple, que en qüestions de gènere tot sigui més fluid i cadascú pugui viure lliurement la seva identitat, el documental planteja si és possible la condició transracial i sentir-se identificat amb una raça amb la qual no has nascut. La solució la deixa en mans de l’espectador i, sense cap mena de dubte, aconsegueix que donis moltes voltes a un dilema que no t’havies plantejat mai abans.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF