Llàstima, no tornaran

Dilluns a TV3 vèiem el segon (i últim) episodi de Tornarem . En vam parlar la setmana passada i que serveixi avui per confirmar la dignitat d'aquesta producció. Una TV movie que ha demostrat que es pot ser ambiciós sense morir en l'intent. I el resultat ha estat excel·lent perquè han tingut cura de no caure en els vicis de les sèries de TV3, teatrals i verborreiques. Sèries que es basen a resoldre escenes costumistes en comptes de voler arrossegar l'espectador amb la història i des de l'emoció. Ho demostrava el making of que van emetre després per explicar-nos com es va rodar la sèrie. Ambició desacomplexada en aconseguir els cotxes de l'època, les armes i la roba. No s'han centrat en el tòpic ni a intentar fer millor el que s'havia fet fins ara. Han partit de zero, sense els patrons de la ficció catalana. Han pensat en gran i no en el "per nosaltres ja està prou bé". Era sorprenent com els actors explicaven com eren els seus personatges: sabien definir-ne molt bé la profunditat, la força interior que els movia més enllà d'un text. I, certament, una de les grans virtuts de Tornarem ha estat saber comunicar a l'espectador sense haver de fer servir la paraula. El muntatge que alternava la guerra del Felip amb l'exili de la Lola i el Manel ja comunicava un missatge per si sol, sense cap mena de necessitat de verbalitzar la situació. La rivalitat amorosa entre el Felip i el Manel per la Lola és colpidora precisament per la contenció del drama, pel valor de les mirades més que no pas per la culminació de la tragèdia.

Tornarem ha apel·lat (ja era hora) a la capacitat de comprensió i a la intel·ligència dels espectadors. Han sabut explicar la petita història d'un grup d'exiliats per narrar la gran història, la de la Segona Guerra Mundial. No hi ha hagut complexos en oferir un punt de vista propi, identi- tari, autòcton, a un gran esdeveniment mundial. I, com sol passar, com més local és el punt de vista més global es torna.