Ficcionar la desgràcia

Dimecres a la nit Antena3 emetia el desenllaç de la minisèrie Niños robados . Es tracta d'una mena de culebronet en què recreen l'hipotètic cas d'uns bessons separats al moment de néixer, fent creure a la mare que un d'ells havia mort. En canvi, aquell bebè va ser comprat per una família adinerada que el va criar com a propi. La trama se centra en com els germans es posen a buscar-se l'un a l'altre, intrigats per un seguit d'incògnites que els fan tenir dubtes existencials. No és la primera vegada que una cadena de televisió ficciona alguna de les desgràcies que han passat a Espanya: el cas Rocío Waninkoff, l'accident del càmping dels Alfacs, l'11-M… Però sí que podem dir que els terribles casos dels nens robats per monges amb la connivència de metges durant els anys 70 i 80 ha arribat abans a la tele que als jutjats. De tota manera la ficció d'un cas hipotètic contribueix poc a la denúncia social: la sèrie és dolenta i amb aires de sainet tronat. Cada seqüència és un flux de documentació per transmetre informació a l'espectador, cosa que converteix els diàlegs en antinaturals. Els obstacles que creen en els germans bessons perquè no es trobin acaben fent riure l'espectador: un tanca l'ordinador sense veure a la pantalla la foto del germà, l'altre mira el mòbil just quan el bessó li passa pel costat, la monja es mor just en el moment que anava a confessar la veritat i la mare ho canta tot fil per randa quan convé a la primera demanda del fill adoptat.

Això sí, després de la ficció van fer un especial sobre nens robats amb Susanna Griso i Albert Castillón que era per tremolar: la periodista parlava amb una afectació profunda, posaven música d'acció de fons mentre les mares ploraven recordant el part… Ficció o realitat, és de país endarrerit que un dels escàndols més greus d'Espanya alguns l'estiguin convertint en una obreta dramàtica dividida en tres actes i en espectacle abans que en responsabilitat governamental.