La porteria

La cohesió social no es planifica; es practica

Quan era petita vivíem a l’Eixample, en un bloc de quatre pisos més principal, entresol i carboneres, i una exigua porteria, en una illa molt cèntrica. Aquella finca era el paradigma d’un Eixample més divers. La propietat era de la tia Julieta, una vídua a qui recordo molt velleta i fràgil i que celebrava 100 anys quan jo vaig acabar la carrera. La Julieta vivia al principal, un pis enorme amb diverses tribunes a la cantonada i un pati interior d’illa descomunal, gran com una pista de bàsquet. Era la filla del constructor que va comprar els terrenys i va edificar la finca a finals del segle XIX. Els altres pisos de propietat els va anar regalant als seus nebots, però cap als anys vuitanta, quan ningú volia anar a viure a l’Eixample, estaven gairebé tots buits. Els meus pares expliquen que el meu oncle, que feia de xofer de la senyora propietària, els va oferir un dels pisos per anar-hi a viure a qualsevol preu, el que ells volguessin amb la condició que s’ocupessin de la rehabilitació i el manteniment del pis. I, així, van acordar un preu de lloguer indefinit fins que va morir la propietària.

Hi havia una bona barreja social. La Julieta va viure de rendes sense cap restricció econòmica, assistida per tota mena de personal que feien torns les 24 hores del dia. Al quart hi vivia de lloguer un pintor amabilíssim, deixeble d’Antonio López, que feia de professor de dret a temps parcial. Els hereus de la Julieta vivien al primer i al segon pis, i els recordo jubilats, traginant tot el dia amunt i avall del carrer. També hi havia una editora, un metge i un despatx d’organització de congressos. Ens creuàvem tots sempre, diverses vegades al dia. De vegades ens renyaven pel soroll que fèiem tocant el piano o patinant sobre el paviment de mosaic amb rajoletes que saltaven. Sovint ens sentíem pel celobert o creuàvem mirades estenent la roba a la galeria. Era un bon equilibri de vida comunitària amb dret a la intimitat.

Els hereus de les Julietes Fournier del segle XXI s’han anat venent el patrimoni a cadenes hoteleres internacionals i la barreja social s’ha perdut

La portera de la finca es deia Maria, i vivia allà amb els seus dos fills i de tant en tant la seva mare, la Paca, que sovint vigilava l’entrada amb les cames en remull en aigua gelada. La Maria feia de tot; tenia un joc de claus de tots els pisos, m’acollia per fer els deures quan els meus pares no arribaven i ens donava  berenar i molta conversa. Ella posava l’arbre de Nadal, recollia les cartes, atenia els del gas, obria la porta als del repartiment de congelats, baixava les escombraries, netejava l’escala i l’ascensor cantant sarsuela i obria el nostre pis a tota mena de cangurs, familiars i amics, en absència dels meus pares.  

I ens actualitzava sobre els debats de proximitat; que si a la marisqueria no hi anava ningú, que si els de l’hotel s’ho tenien molt cregut... I suposo que actualitzava els meus pares sobre les llarguíssimes converses que tenia jo al portal a altes hores de la matinada amb algun amic més que amic, perquè ells semblaven estar al dia de tots els meus desamors. La Maria era l’ànima del bloc.

Quan va morir la Julieta, els seus hereus van comunicar a la meva mare que “necessitaven” el seu pis. Resulta que tenien 32 propietats a Badalona i unes quantes més a Palma, però requerien precisament aquell pis. Avui, alguns són pisos turístics i d’altres s’han subdividit i es lloguen a preus prohibitius. A la portera de sempre, la Maria, li fan dur bata i còfia.

Els hereus de les Julietes Fournier del segle XXI s’han anat venent el patrimoni a cadenes hoteleres internacionals i la barreja social s’ha perdut. El que ven és l’exclusivitat, la possibilitat de no haver-se ni de creuar a l’ascensor amb algú que no tingui el mateix poder adquisitiu. No haver-se de plantejar la pesadíssima qüestió de si els veïns pateixen per arribar a final de mes, perquè per accedir al condomini ja han hagut de demostrar que això no serà mai un problema per a ells.

No té cap sentit econòmic que cada llogater s’organitzi la neteja domèstica independentment de la comunitat; potser una mateixa persona podria ocupar-se de l’escala i dels pisos a hores convingudes. Com tampoc no és racional tenir furgonetes donant voltes per intentar fer lliuraments de paquets comprats a plataformes digitals perquè no som mai a casa. Ni que els terrats quedin deserts perquè a tothom li fa més mandra pactar com posar-hi testos i un rec que no pas gaudir d’un terrat comunitari equipat per estendre, plantar o jugar a l’aire lliure. Ni tenir cotxes aparcats sota terra que es podrien compartir en els trajectes quotidians o segons les sortides de cap de setmana. M’he comprat un aparell anomenat Alexa a qui donem instruccions per veu. Fa molt riure i és molt pràctic, però la capa digital, sense una interacció social real, no fa ciutats; fa guetos. La cohesió social no es planifica; es practica. I si tots som tan autosuficients, qui desafinarà cantant sarsuela a l’ascensor? Ah, però encara hi ha algú que canti sarsuela?

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF