Conte possible

I heus ací que es va acabar enderrocant la rotonda de cotxes més bèstia de la ciutat

MARIA SISTERNAS TUSELL
MARIA SISTERNAS TUSELL

Hi havia una vegada una jove arquitecta entusiasmada per l’oportunitat de treballar a l’equip d’Urbanisme de la seva ciutat. No havia votat el grup polític que l’havia nomenat, però va ser ben acollida pels soferts professionals municipals, que mitigaven la seva inexperiència i joventut. Va ser nomenada quan tot l’equip ja portava sis mesos de rodatge, en plena crisi per un projecte maleït, el d’un parc llargament reivindicat que s’havia de construir en el lloc de la rotonda de cotxes més bèstia de la ciutat.

I heus ací que es va acabar enderrocant l’anella, per la perseverança i convicció de regidors, malgrat l’amenaça del seu alcalde de tallar-los el cap si els col·lapses li passaven factura electoral. El més còmode, per a ambdós delfins, hauria estat encarregar un informe de mobilitat negatiu, i al·legar davant dels veïns que no es podia enderrocar el tortell, que s’hi plantarien quatre palmeres, i deixar que la tècnica ensordís la política. Però va passar el contrari; aquell era un lideratge polític poc habitual suportat per un bon equip humà, molt divers, i ben avingut malgrat tot; i es va moure cel i terra (literalment) per complir el compromís aprovat pel plenari municipal anys abans. La complicitat veïnal amb la transformació va ser inaudita, tenint en compte que qui governava arrossegava molt mala fama amb el teixit associatiu.

I vet-ho aquí que un nou moviment, sorgit de lluites emblemàtiques pel dret a l’habitatge en plena crisi i de l’activisme veïnal en tots els fronts, va guanyar les eleccions en una jugada que el vell alcalde no va preveure. Van ser elegits amb la legitimitat d’haver lluitat per les seves conviccions, i amb l’astúcia dels qui s’il·lusionen per canviar les coses. Un cop al poder, els triomfadors van conquerir totes i cadascuna de les places on el record dels seus predecessors els podia fer una mica d’ombra.

Al viatger retornat van proposar-li treballar en la transformació del parc, i ell, agraït per la generositat demostrada pels adversaris, va dedicar-los un dels monuments de la plaça

Un dia, en plena guerra oberta entre l’estat i alguns dels partits de la ciutat, la Guàrdia Civil es va personar a la seu de l’empresa d’obres municipals, i va obrir diligències per sospites de corrupció en la licitació de les obres del parc contra els responsables tècnics i polítics. Els nous mandataris repetien com un mantra que aquell enemic, ara abatut, era necessàriament la poma podrida que tot ho contaminava. Es van aturar les obres carregant-li el mort de l’obra paralitzada i esventrada a l’antipàtic rival: tindria més acceptació la hipòtesi de la corrupció estructural del partit vençut que no pas l’assumpció dels imprevistos d’una obra complexíssima. Aquell personatge magnètic però altiu, dimitit, apartat de la política, i amb una cura d’humilitat forçada, es va reinventar en viatger i es va exiliar d’una ciutat obsessionada amb les seves relliscades.

Però llavors, gràcies a la Comissió de Transparència, el guió va fer un gir inesperat: des de l’Oficina de Transparència es va emetre un primer informe detallat que qüestionava la descentralització funcional i la llarga competència entre el personal funcionari i el personal contractat per les empreses públiques municipals. També apuntava que calia avaluar algun dels processos, sense advertir cap infracció legal concreta. A través d’un segon informe, pel rigor procedimental de contrastar sospites amb la paciència adequada, els responsables de l’empresa d’obres municipals, probablement una mica indignats amb la fiscalització per part dels companys, van rebatre punt per punt les sospites, assenyalant els errors en l’argumentació i aportant proves documentals que detallen que no es van adjudicar obres abans de les aprovacions definitives dels projectes i que totes les contractacions es van fer segons projectes executius detallats al mil·límetre.

I aleshores, inesperadament i contràriament a la indecència habitual que acompanya la comèdia política, i malgrat que el principal acusat en el tema del parc ja era un cadàver polític, el nou equip de govern va fer un gest inèdit: va restaurar l’honor dels difamats, amb el respecte que correspon als rivals polítics, i va agrair el compromís del cos tècnic, conscient del tràngol que les calúmnies mediàtiques havien infligit. Al viatger retornat van proposar-li treballar en la transformació del parc a partir de llavors, i ell, per la seva banda, agraït per la generositat demostrada pels adversaris, va dedicar-los un dels monuments de la plaça, on encara es pot llegir: “La ciutat importa més que les rivalitats personals”.

El dia que es va publicar l’informe rebatent totes les acusacions de corrupció, la ja no tan jove arquitecta va sentir dolor, per tot el que havien viscut els acusats, ella mateixa i els companys. I va canalitzar-ho escrivint un conte de final inesperat però possible, pels fills dels difamats, perquè sàpiguen que restaurar la dignitat és possible si s’imagina l’escenari adequat.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF