Al País Basc també se’ls veu el llautó amb el fals diàleg

Primer va ser el pla Ibarretxe i aquella famosa frase: “En absència de violència es pot parlar de tot”. La violència es va apagar, el PNB va suavitzar-se i Catalunya va accelerar cap a la independència. Com que s’ha demostrat que en absència de violència no es pot parlar de tot, ha vingut la segona: “Diàleg, sí, però dins la llei”. Al govern espanyol se li veu el llautó d’hores lluny a Catalunya quan converteix una suposada mà estesa en un puny judicial. I també al País Basc: una proposta moderada de reforma estatutària (no podria ser d’altra manera tractant-se del PNB) rep una resposta virulenta del PP.

El bon minyó

L’estat espanyol sempre ha fet servir la diversitat de ritmes de la política basca i catalana per triar qui és el bon minyó. La Catalunya prereforma de l’Estatut era l’exemple a seguir quan Ibarretxe prometia “l’estat lliure associat”, i Artur Mas havia d’aprendre del PNB quan va començar el desafío secesionista.

El diàleg territorial no existeix. Ni en absència de violència, ni circumscrit al respecte constitucional. Si el model es toca és per recentralitzar-lo, i suggerir qualsevol debat que surti d’aquest paràmetre significa, al Madrid del PP, ser un perillós sobiranista. El diàleg és possible només si el País Basc i Catalunya ocupen el lloc que els toca en aquesta Espanya: el d’unes regions amb un folklore acolorit, de sardana i aurresku, i amb la simpàtica mania de parlar a casa un idioma propi.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF