L’espasa i la creu
Filòsof1. La subhasta. Les banderes a mitja asta als edificis militars durant la Setmana Santa i la presència de quatre ministres en la desfilada de la Legió a Màlaga, cantant El novio de la muerte, no són fets purament anecdòtics. No ho serien en qualsevol cas, perquè revelen les arrels profundes de la dreta espanyola, però ho són encara menys en el context actual, perquè no fan més que seguir enverinant una situació ja de per si complicada. El PP i Ciutadans es disputen l’hegemonia en l’espai del vot conservador. I ho fan amb una autèntica subhasta en el territori ideològic de l’extrema dreta, en una conjuntura en què el conflicte català ha fet que es donés via lliure a les paraules gruixudes, a l’espanyolisme més reaccionari i al tot s'hi val contra els enemics de la pàtria.
Tot això, amb la garantia que la dreta mantindrà el poder, perquè la suma Ciutadans-PP creix a totes les enquestes, tot i que amb els papers invertits; perquè Ciutadans fa temps que s’ha tret la màscara de partit centrista, i perquè l’esquerra segueix en vaga de silenci. Rajoy i Rivera han dividit el terreny: baralla per qui és més mascle en la defensa intransigent d’Espanya i pactes en el terreny econòmic, per mantenir-se en l'ortodòxia del “No hi ha alternativa”. Errejón en diu “competència virtuosa”, una rivalitat que suma, perquè, sigui quin sigui el guanyador, la dreta seguirà governant amb el suport de l’altre.
Això és preocupant perquè vol dir que tant el PP com Ciutadans parteixen de la convicció que gran part del seu electorat, és a dir de la dreta espanyola, és sensible als mites, tòpics i referents del nacionalisme espanyol més reaccionari, més autoritari, més instal·lat en la confusió entre milícia, religió i pàtria. José María Aznar va tenir el mèrit de donar a la dreta un projecte que li va permetre unificar tot el seu espectre: extrema dreta, conservadors i liberals. On són els liberals tan silenciosos davant l’escalada de l'autoritarisme? Quan es toca la pàtria val tot.
Si a hores d'ara un PP a la desesperada encara pensa que la seva única possibilitat de conservar la presidència és el retorn a la música franquista i fer renéixer les aliances entre l’espasa i la creu, què ha passat durant aquests quaranta anys? Com ha sobreviscut aquest substrat sota l’aparença de la modernització i la democratització del país? Els vents autoritaris que recorren Europa han trobat terreny fèrtil a Espanya, abonat pel fantasma de l’independentisme català.
2. L’alineació. Paga la pena parar-se en l'alineació de ministres que va acompanyar la Legió. María Dolores de Cospedal, cap dels militars, instigadora d’aquest pols nacionalcatòlic; José Ignacio Zoido, ministre de l’Interior, responsable dels aparells repressius de l’Estat; Iñigo Méndez de Vigo, ministre d’Educació i Cultura, que hauria de vetllar perquè el país creixi en saviesa, llibertat i cultura democràtica; i Rafael Catalá, ministre de Justícia, que hauria de garantir la igualtat dels espanyols davant la llei. Tots ells cantant: “Soy un novio de la muerte / que va a unirse con lazo fuerte / con tan leal compañera”. L’inefable Hernando, portaveu de l'integrisme del PP, ho justifica perquè diu que “forma part de les nostres tradicions culturals”. Desgraciadament, també ho són la pena de mort, o la Inquisició o l'expulsió de moros i jueus, però això no seria una raó per ressuscitar-les. Si el PP té tan mala opinió del seu electorat que creu que així el motiva, que no s’escandalitzi quan aquí i fora d’aquí s’adverteix de la pervivència dels fantasmes del passat.
