La democràcia i els seus enemics
1 . FICCIÓ. La democràcia és un enginy molt delicat. Un sistema subtil de contrapesos destinat a evitar l'abús de poder. A Portugal, el Tribunal Constitucional ha esmenat la plana al govern conservador perquè va considerar que algunes de les seves mesures d'austeritat violaven el principi d'igualtat en el repartiment de les càrregues de la crisi. És a dir, els mecanismes del sistema han funcionat per posar límits als abusos del poder polític. La reacció del primer ministre Passos Coelho ha estat carregar contra el Tribunal. En lloc de sortir en defensa de la democràcia portuguesa i dels interessos dels ciutadans reconeguts pels magistrats i utilitzar els arguments del Tribunal per fer veure a Brussel·les que s'estan passant tots els límits de la decència cívica, Passos Coelho culpa els magistrats del que pugui passar a Portugal -una nova intervenció, se suposa- i s'inclina una vegada més davant la tecnoestructura europea. Com a Grècia, com a Xipre, com a Itàlia, la democràcia ha deixat d'existir: la Comissió Europea se situa per sobre dels Parlaments, dels tribunals, del que calgui. És el triomf de l'or i de la insolència d'uns personatges que s'amaguen sota la seva grisor, però els noms dels quals caldrà retenir per fer l'alineació dels responsables de la decadència europea: Van Rompuy, Durão Barroso, Almunia i companyia. ¿Fins quan les societats europees aguantaran tanta ignomínia? Ni els ciutadans amb el seu vot ni els tribunals amb la seva legitimitat poden decidir res que no estigui conforme als designis de Brussel·les i els qui els manen. És igual qui governi, diuen, haurà de fer el mateix. I seguim parlant de democràcia?
2 . SÍMBOL. "La societat no existeix, només existeixen els individus". Aquesta frase de Margaret Thatcher ha estat la divisa d'aquestes dècades de dissolució del que és social i de triomf de l'home unidimensional (l'home que no té altra ànima que l'economia) que ens ha portat fins aquí. Recordo que en la seva visita a l'exposició del Noucentisme, al CCCB, l'únic comentari que va fer va ser davant de l' Arlequí de Picasso: "Deu valer molts diners", va dir. El diner com a mesura de totes les coses. Thatcher tenia un avantatge: no enganyava a ningú. El que deia era el que feia: aïllar els ciutadans, afavorir les desigualtats, desprestigiar l'estat i la funció pública, donar per irremeiable el caràcter natural de la llei del més fort i la inutilitat de posar límits els abusos. Ara la crisi ha demostrat què passa quan s'imposa la idea que no hi ha límits. Però ella ja era fora del món. Tanmateix, la força de Margaret Thatcher li venia d'una virtut que em sembla admirable i que sovint distingeix els bons dels mals polítics: detestava els falsos consensos, que tant debiliten la credibilitat i la democràcia.
3 . FUGA. ¿Urdangarin a Qatar? Realment fa temps que a la casa reial no n'encerten ni una. Com si els membres de la família no fossin prou eficients en capacitat autodestructiva, els estrategs de la tribu sembla que treballin per acabar d'enfonsar-la. Ara, amb la infanta imputada, en lloc d'abaixar el cap i esperar que el judici arribi, envien Urdangarin a entrenar a Doha. Representada davant l'opinió pública, és inevitable que l'escena produeixi la sensació d'una escapada. I una vegada més la imatge és horrorosa: ofegats fins al coll, als poderosos sempre els troben una sortida. ¿I què es pot dir del trist paper de Valero Rivera? És cert que els mecanismes de l'amistat són insondables i sempre respectables. Però ¿qui li ha manat fer aquest paperot? La monarquia segueix en el pendent. Sort que Rajoy ha sortit a defensar-la: "Té un ampli suport ciutadà", ha dit. Rialles a la sala, diu el guió.
