Què impedeix un acostament entre Europa i Rússia?

JOSCHKA FISCHER
JOSCHKA FISCHER Exministre d'Exteriors i exvicecanceller d'Alemanya

Tot i que la Unió Europea (UE) i Rússia formen part de la mateixa massa continental, no tenen gaires coses en comú. De fet, els russos encara han de decidir a quina part del món pertany el seu país. El gruix del territori és a l’Àsia, però més del 70% de la població viu a l’oest dels Urals. Els russos no tenen interès a associar-se amb l’Àsia oriental o amb el sud islàmic, així que les seves úniques opcions són aïllar-se o orientar-se cap a Europa.

Però l’aïllament és perillós. Rússia és un colós amb armes nuclears, però està en decadència en el terreny demogràfic, econòmic i tecnològic. El país encara viu d’exportar combustibles fòssils i altres productes bàsics, però amb això no n’hi ha prou si vol mantenir la condició de superpotència al segle XXI. En aquestes condicions, Rússia corre cada vegada més el risc de convertir-se tan sols en un soci menor de la Xina.

De manera que l’única alternativa és Europa. Però els dos bàndols són presoners de les seves respectives històries. El record de l’opressió sota els tsars i la Unió Soviètica continua fresc a l’Europa Central i de l’Est, sobretot a Polònia i els països bàltics; i la decisió del president rus, Vladímir Putin, d’annexionar-se Crimea i afavorir la campanya militar a la Ucraïna oriental va reforçar la desconfiança regional respecte a Rússia.

La relació de Rússia amb la resta d’Europa també està determinada per la història. Després del període de confusió dels anys noranta posterior a l’ensorrament soviètic, amb l’arribada de Putin al poder el 2000 Rússia va adoptar una mentalitat decimonònica. L’elit russa -ja des de temps dels tsars, abans de la Revolució Bolxevic- considera el seu país una gran potència europea, fins i tot una potència hegemònica en relació amb l’Europa Oriental, la qual cosa la situa en directa oposició amb la Unió Europea.

La raó de ser de la Unió Europea és deixar enrere la divisió d’Europa en zones d’influència, perquè és l’única manera d’evitar un retorn a les lluites de poder i a les guerres catastròfiques que van culminar a la primera meitat del segle XX. Però Rússia és massa gran per integrar-se a la UE. De fet, arribat el cas no és clar qui s’integraria a qui.

Fins i tot si no existís el condicionant de la dimensió del país, Rússia, o almenys els seus dirigents, no comparteix els valors de la UE. A més de defensar la democràcia, la independència del sistema judicial i l’estat de dret, la UE va renunciar a tota modificació de fronteres per la força. La proximitat geogràfica exigeix a Rússia i a la UE gestionar la seva relació tan avantatjosa per a totes dues com sigui possible, però la implicació del Kremlin en la guerra a la regió ucraïnesa del Donbass ho fa pràcticament impossible.

Tot i així, el president francès Emmanuel Macron ha insistit recentment en l’intent de millorar les relacions entre la UE i Rússia, en particular en la reunió que va mantenir amb Putin abans de la cimera del G-7 a Biarritz fa poques setmanes. Macron considera que a Europa no li convé impulsar que Rússia s’acosti encara més a la Xina ni quedar-se palplantada mentre els tractats de control d’armes entre Washington i Moscou es desintegren. En relació amb el control d’armes, els interessos dels Estats Units i d’Europa divergeixen molt i, de fet, no es pot dir que a l’actual administració nord-americana li importi gaire l’opinió d’Europa.

Però els esforços de Macron generen molts dubtes. En primer lloc, no és evident de quina manera Europa pot ajudar a renovar el règim de control d’armes mundial. Sense els Estats Units, Europa té poc a oferir a Rússia pel que fa als míssils d’abast mitjà. Es veuria en la posició d’haver de convèncer dues parts poc predisposades a arribar a un nou acord. I això sense comptar-hi la Xina, que també ha desenvolupat la seva pròpia capacitat de míssils d’abast mitjà.

Europa sí que pot oferir coses a Rússia en el terreny econòmic. Però millorar les relacions econòmiques no serà possible mentre no hi hagi un avenç verificable en la implementació del Protocol de Minsk per posar fi al conflicte al Donbass, i no és clar que Putin hi estigui disposat.

No obstant això, el problema real entre Rússia i la UE és la qüestió de la democràcia. La principal por de Putin i de l’oligarquia russa és una repetició de la revolució ucraïnesa del 2014 a la plaça Roja de Moscou. És una possibilitat de la qual el Kremlin no culpa l’OTAN, sinó la Unió Europea. La retòrica anti-OTAN és un recurs propagandístic útil, que explota temors profunds de molts russos als fantasmes de la Guerra Freda. Però per a l’oligarquia russa, l’amenaça real és la UE i la seva promoció de la democràcia i l’estat de dret.

Els sistemes rus i europeu són radicalment incompatibles perquè representen valors contradictoris i formes molt diferents d’encarar la política interior i exterior. Al segle XIX, la Rússia tsarista va liderar la Santa Aliança, el baluard reaccionari contra les revolucions burgeses que assolaven Europa. Aquesta dinàmica es va invertir després del 1917 amb els bolxevics, quan Rússia es va convertir en el bressol de la revolució. Però sota Stalin va tornar a perseguir bàsicament els mateixos objectius que els tsars, sobretot pel que fa a esclafar moviments independentistes a l’Europa Central i de l’Est.

El règim de Putin ha seguit una trajectòria semblant: ha retrocedit al segle XIX, s’ha aliat amb l’Església ortodoxa i ataca el “decadent Occident” amb diatribes contra l’homosexualitat i el liberalisme. El suport actiu del Kremlin a les forces nacionalistes il·liberals a Europa i als Estats Units és només una part d’aquest quadre més ampli.

Per més que una millora en les relacions entre la Unió Europea i Rússia sigui efectivament desitjable, no serà una cosa que passarà aviat ni serà fàcil. En les qüestions centrals d’Ucraïna i de la democràcia, Europa no pot cedir ni un pam.

Copyright Project Syndicate

  • Etiquetes

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF