Carta a la meva dona per Sant Jordi

Enguany tampoc us faltarà, a tu, la Clara i l’Abril, la rosa. Estic segur que en tindreu més d’una de tanta i tanta gent que ens estima. (...) La rosa que enguany no rebràs, però, serà la meva. Hauràs d’esperar i sé que esperaràs

La primavera ha arribat, a Soto del Real també. Ho ha fet sobtadament: fa quatre dies encara nevava i ara tot fa pensar que per Sant Jordi anirem amb màniga curta. Finalment tot s’acaba posant a lloc, cal no perdre totalment l’esperança.

Saps, és impossible no pensar en el Sant Jordi que enguany no tindrem, ni nosaltres ni cap de les famílies dels que Llarena ha enviat a la presó o a l’exili.

No recordo quin va ser el primer any que vàrem anar a passejar entre llibres i roses a la rambla de Catalunya. Sí que recordo que jo m’hi resistia, perquè deia que per Sant Jordi el lloc on s’havia d’anar a passejar era a les Rambles, el carrer de Ferran i la plaça de Sant Jaume. Però vàrem canviar buscant espais menys atapeïts des d’on fullejar els llibres i caminar sense la por de perdre els nens entre la gentada.

No sé quin llibre em regalaràs, però sí que sé el que et vull regalar jo. No t’oblidis de comprar els llibres als nens, sé que no te n’oblidaràs, però és important que enguany no els falti el seu llibre. Potser amb una mica de sort ells te’n regalen un, com recordo que l’Oriol va començar a fer fa un parell d’anys. I si enguany no ho fan, tampoc passarà res. Ja sabem que amb l’excusa de l’adolescència els hi perdonem gairebé tot.

El temps passa i els darrers anys amb prou feines aconseguíem que l’Abril i la Clara vinguessin amb nosaltres; l’Oriol ja era impossible. Aquest any, com a mínim, m’estalviaré aquesta discussió, tot i que estic segur que si el jutge m’hagués decretat la llibertat cap d’ells rondinaria si els diguéssim d’anar plegats a passejar entre llibres i roses.

Enguany tampoc us faltarà, a tu, la Clara i l’Abril, la rosa. Estic segur que en tindreu més d’una de tanta i tanta gent que ens estima. Mai podrem retornar ni una petita part de tota l’estima que estem rebent.

La rosa que enguany no rebràs, però, serà la meva. Hauràs d’esperar i sé que esperaràs. Pots estar segura que tard o d’hora la meva rosa arribarà, perquè de la presó se’n surt. I el dia que surti ningú podrà impedir que et regali la rosa, que us regali també a vosaltres, Clara i Abril, la rosa com he fet amb tu cada Sant Jordi des de fa 27 anys i a vosaltres des que vau néixer.

Tant és si quan surto ja no és primavera. Sigui estiu, hivern o tardor, en el nostre cor serà primavera, i tothom ho sabrà. I ningú ho podrà evitar, com ningú va poder impedir que l’1 d’octubre visquéssim arreu del país la primavera més esplèndida mai imaginada.

Com et deia al començament, cal no perdre totalment l’esperança, perquè finalment tot s’acaba posant a lloc. També es farà justícia, encara que ara ens sembli impossible. I quan la justícia arribi, ho celebrarem, trobarem temps al temps per fer totes les coses que en Llarena ens ha impedit fer durant tots aquests mesos. Només de pensar-ho ja em sento un home lliure.

La meva rosa, quan arribi, serà d’un vellut roig intens. El groc serà per sempre més el record viu i dolç d’un temps en què la dignitat de tants homes i tantes dones es va fer present a les places i els carrers del país per recuperar les llibertats robades.

Gaudeix tant com puguis del Sant Jordi d’enguany. T’estimo, us estimo.

EDICIÓ PAPER 27/05/2018

Consultar aquesta edició en PDF