Una democràcia cada cop més militant

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

La lectura de la interlocutòria del Tribunal Suprem sobre el 100.2 de Carme Forcadell ajuda a deixar algunes coses clares, per a qui en dubtés. Ni a la Fiscalia ni a la judicatura hi ha cap intenció d’afavorir cap mena de distensió. No fa gaires dies el mateix president del Suprem celebrava la “necessària fermesa” amb què el poder judicial estava responent al “desafiament independentista”. Tota una declaració d’intencions. El poder judicial espanyol -la seva cúpula, si més no- s’ha embarcat en una croada nacionalista. Es perceben a si mateixos com els darrers garants de la unitat d’Espanya, que, en la seva doctrina, és condició necessària per a la democràcia. En aquesta croada no tenen problemes a vulnerar drets fonamentals perquè protegeixen el que ells consideren un bé jurídic superior. I, com no podia ser d’una altra manera, la dreta política i mediàtica ho celebra i ho anima.

Això, de facto, fa que Espanya es vagi convertint, progressivament, en el que la doctrina anomena una democràcia militant. Malgrat que formalment el Tribunal Constitucional hagi insistit diverses vegades en el caràcter no militant de la democràcia espanyola, la realitat apunta en direcció contrària. La idea de democràcia militant fa referència als amplis poders que tenen les institucions de la República Federal Alemanya per defensar l’ordre liberal democràtic davant les amenaces totalitàries. Inclouen la prohibició de partits, la limitació de drets fonamentals, l’exclusió de funcionaris, etc. Són una sèrie de mecanismes molt condicionats per la història recent d’Alemanya.

A Espanya es va començar a importar elements d’aquesta doctrina en els anys 90, en el marc de la lluita contra ETA. Llavors es va recórrer a la interpretació extensiva ( “Todo es ETA” ), que va dur a la il·legalització de partits i associacions i al tancament de mitjans de comunicació com Egin o Egunkaria. En aquell context, la violència d’ETA va contribuir a legitimar, a ulls de l’opinió pública, determinades mesures.

Però res és de franc. I aquest caràcter cada cop més militant de la democràcia espanyola s’ha anat consolidant a propòsit del procés sobiranista. Ja es va veure abans de l’1 d’Octubre, amb els segrestos de pàgines web, cartells i propaganda política. Però sobretot s’ha fet més clar amb la limitació, de facto, dels drets fonamentals de participació política als líders independentistes processats o exiliats, abans de ser condemnats. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha esmenat la plana a les institucions espanyoles en el cas Junqueras.

El caràcter cada cop més militant de la democràcia espanyola també es fa evident en la interpretació que fa el Tribunal Suprem del delicte de sedició. I ara, en la insistència a demanar un programa de tractament específic per als presos i preses polítics. Per cert, el Tribunal Suprem no acaba de concretar en què hauria de consistir aquest programa específic de tractament sobre la sedició. Probablement, posat per escrit, faria massa lleig.

Una diferència important entre el cas alemany i l’espanyol és que en aquest últim, com ha quedat clar, el bé jurídic a protegir és la indissolubilitat de la nació espanyola, no la democràcia liberal. Per justificar-ho, els jutges espanyols insisteixen a repetir que defensen l’ordre democràtic, però, com és evident, el que defensen és la unitat d’Espanya. La seva infinita tolerància amb l’extrema dreta n’és testimoni.

Malgrat aquesta deriva, l’esquerra espanyola segueix sense reaccionar. És clar, a aquestes altures, que si es vol transitar cap a la distensió i la solució política del conflicte només es podrà fer des del poder legislatiu i l’executiu. Perquè el poder judicial treballa activament en la direcció oposada: cavar una rasa cada cop més fonda. Però no hi ha, de moment, gaires motius per a l’esperança: el govern espanyol, de la mà del seu ministre de Justícia, només va saber dir que la resolució del TS contra els drets penitenciaris de Carme Forcadell aporta “seguretat jurídica”.

I, tanmateix, la pilota és a la seva teulada. Només si es posa sobre la taula una solució per desjudicialitzar el conflicte polític serà possible avançar. Segurament al govern espanyol no tenen gaire interès a avançar cap a una solució política, i més aviat voldrien soterrar el problema. Però llavors han de ser conscients que la majoria parlamentària sobre la qual se sustenten no serà sostenible gaire temps més. Poden mirar cap a Ciutadans, que és el que sempre ha volgut fer el PSOE. Però no és gens clar que les renúncies programàtiques que això imposaria a Podem siguin digeribles.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF