Publicitat
Publicitat

Gerard Vergés, serè i satíric

Confesso que no hi ha gaires llibres de poesia que m’hagin fet somriure tant (i fins i tot riure), ni que m’hagin deixat, alhora, un regust tan agradable d’intel·ligència compositiva i de bona mà literària com L’ombra rogenca de la lloba, amb el qual Gerard Vergés va guanyar el Carles Riba de l’any 1981. Vaig llegir-lo d’una tirada en una biblioteca de Tarragona una tarda de juliol de 1983: són 345 decasíl·labs perfectes en què Ròmul, un dels dos bessons fundadors de Roma, s’explica amb profusió. Es tracta, certament, d’un Ròmul molt dels nostres dies (o dels dies en què Vergés el va compondre ), que ara recorda Mahler, adés Ramon Llull, que aquí evoca un episodi de la vida de Dante i, més enllà, l’“ocell de Kant [que] batent les ales eixamplava el cel”. La principal innovació d’aquest senyor poema, però, era la segona part: tot un seguit de notes firmades pel germà, Remus, en què l’exegeta ens fa remuntar a les fonts de la formació literària i moral de l’altra meitat: a banda els citats, Virgili, March, Shakespeare, Eliot, Prévert, Andrés Estellés...

Dimecres ens va deixar un poeta delicat i no gens prolífic, tortosí de naixença i de cor, anglòfil per convicció (però també francòfil, i llatinòfil, si és que existeix el mot), cultíssim i outsider -això últim, segurament a desgrat seu-. “No restarà / de tots nosaltres ni un remot perfum”, escriu el Ròmul del poema. I en un altre de La insostenible lleugeresa del vers (2002), el que comença “fa gairebé deu anys que ja no escric poemes”, acaba dient, amb aquell aire de seductora lucidesa que tenen tants versos seus, distanciats i serens: “Vull dir que potser m’he fet vell i que la vida passa (mereixia la pena?) / sense escriure aquells versos que voldria haver escrit”.

Gerard Vergés ha escrit belles pàgines d’assaig i ens va donar, l’any 1993, una magnífica traducció de Tots els sonets de Shakespeare. Els versos de l’anglès sonen d’allò més bé en el poderós català rimat del de Tortosa: “Mentre l’ull miri i l’home no hagi mort, / viurà el meu vers i et donarà suport”. Però, per damunt de tot, Vergés és autor de poemes que el sobreviuran. Caldria, això sí, aplegar la seva obra lírica, gairebé introbable, i fer-la conèixer de bell nou. L’home, com a gènere, pot viure molts segles, i el seu ull pot restar ben viu: però perquè un vers d’ara perduri calen bones edicions. En el cas de Gerard Vergés, l’esforç està ben justificat per la bellesa de l’obra que va construir.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF