Drets humans contra l’ou de la serp

La desobediència civil no només és legítima sinó que esdevé un deure cívic i universal davant la injustícia i la deriva autoritària global

“Si no lluites en la teva batalla de la vida

perquè amb egoisme tens por de la lluita,

la teva decisió és en va,

la natura t’hi obligarà”

Bhagavad Gitta 18.59

Divendres passat, el mateix dia que l’Estat festejava els 40 anys de la Constitució espanyola amb pompositat, els companys i amics Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn portaven 7 dies de vaga de fam. I la seu d’Òmnium rebia un nou atac feixista, que trinxava un plafó amb la paraula “democràcia”. Revivim imatges en blanc i negre: la monarquia i la política espanyola han quedat aturades en el túnel del temps.

Avui, per contra, el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans ens recorda que la revolució contra la tirania i l’opressió és una obligació quan els drets fonamentals no són protegits per un estat. La desobediència civil no només és legítima sinó que esdevé un deure cívic i universal davant la injustícia i la deriva autoritària global.

El procediment totalitari es repeteix sota el paraigua del populisme xenòfob, una adaptació del feixisme en estat pur que no ha marxat mai. Sempre ajuda a accedir al poder el relat de la por i identificar un enemic comú contra qui abocar tot l’odi irracional. El mestratge de Hannah Arendt, Viktor Frankl, Palmiro Togliatti, Neus Català, Amos Oz o Rob Riemen ens serveix d’antídot i memòria històrica. Des de la força de la determinació, “tinguem coratge”, com ens emplaçava Leone Ginzburg poc abans de ser afusellat pel règim nazi.

A l’estat espanyol la continuïtat franquista amara la sagrada unitat territorial per la violència policial i institucional, per la persecució penal de la dissidència i per la vulneració de drets i llibertats individuals i col·lectius. L’ascens electoral de l’extrema dreta desemmascara més la farsa de la Transició. No jutjar els crims del franquisme vol condemnar-nos a l’amnèsia i a seguir patint-ne les conseqüències. Per això, la República catalana també esdevé un exercici de cultura i radicalitat democràtiques.

Som a les portes d’un judici a la democràcia, on l’extrema dreta i l’Estat van altra vegada de bracet contra els qui gosen qüestionar el règim del 78. L’acusació particular de Vox ha sigut la seva millor plataforma electoral, i per això el Tribunal Suprem no va acceptar la nostra recusació. Però nosaltres al banc dels acusats hi asseurem l’únic estat membre de la Unió Europea que manté 9 presos polítics, més d’una desena de persones a l’exili i centenars d’imputats per defensar el dret a l’autodeterminació.

Som a les portes d'un judici a la demorcàcia on l'extrema dreta i l'Estat van altra vegada de bracet contra els qui gosen qüestionar el règim del 78

Per això, convertirem el judici en un clam internacional en defensa dels drets humans. La Unió Europea segueix ignorant els seus propis valors fonamentals i fundacionals, però denúncies com les d’Amnistia Internacional o l’Organització Mundial Contra la Tortura demostren que el cas espanyol mai serà un afer intern. La societat europea no pot tolerar ni un minut més el cinisme institucional de reconèixer presos polítics a Rússia (Oleg Senstov, el documentalista ucraïnès empresonat per Putin, rebrà dimecres el premi Sàkharov als drets humans del Parlament Europeu), mentre es permeten violacions flagrants de drets bàsics a Hongria, Polònia i Espanya.

Com diu en Benet Salellas al llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics, no podem quedar-nos al sofà, ni pensar que la resolució política arribarà per si sola en una futura i hipotètica sentència positiva del TEDH. 60 anys després de la Declaració, lliguem el nostre destí al d’aquest compendi d’amor i coratge pel qual molts homes i dones han donat el millor de si mateixos. Amb la nostra humil aportació: no volem sortir en llibertat sinó amb dignitat. La solució democràtica al conflicte és una causa col·lectiva i de defensa de la condició humana, dels seus drets i llibertats.

Avui quatre homes bons ja porten deu dies en vaga de fam. Diumenge vinent farà un any i dos mesos que estem en presó preventiva. Però recollim el que sembrem: cap por ni tristor, generem esperança i determinació. Contra l’ou de la serp del feixisme sabem que hi ha milers de lluitadors arreu del món disposats a no renunciar a un futur digne i compartit. Això ens fa tan insubornables com enormement feliços. Sempre endavant!

Jordi Cuixart és president d'Òmnium Cultural

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF