Lideratge i emergència

La pandèmia que afecta el món ha posat de manifest la manca de lideratge polític que patim a Occident. Necessitem lideratges forts, orientats i, com a conseqüència d’això, respectats i seguits. A la Xina, on el poder polític no té contrast, es van produir dos fets freqüents en els règims autocràtics. Quan es va denunciar la malaltia, admetre-la suposava una pèrdua d’imatge per a l’estat, i la reacció va ser negar-la i castigar a qui la denunciava. Quan el problema es va mostrar en tota la seva cruesa, l’estat no ho va poder ocultar i va mobilitzar els recursos necessaris per aturar la pandèmia. El confinament de la població i les mesures radicals van començar a donar resultat. Això va assenyalar el camí a seguir, que té, però, un efecte col·lateral inevitable: suposa la paralització de l’activitat social i econòmica a les àrees afectades. En una democràcia això té un impacte més gran que en una autocràcia.

A Europa, en els primers dies de pandèmia, la prioritat va ser no espantar la població i no danyar l’activitat i l’economia, però una vegada el risc -que la pandèmia saturés el sistema sanitari- es va convertir en certesa, s’ha optat per actuar amb una contundència similar a la que va exercir la Xina. La contenció de la pandèmia ha passat per davant del risc de pànic, els efectes econòmics negatius, etc.

El que cal ara, una vegada el perill remot s’ha convertit en certesa, és forçar el confinament per reduir l’expansió de la malaltia i preparar el sistema sanitari per afrontar una allau de malalts que estan desbordant la capacitat del sistema públic de salut. Sabem que el virus ataca les vies respiratòries de les persones: aquest és el problema real que cal conjurar ara. Cal dotar-se dels mitjans físics i humans per anar a la “guerra” contra el virus, mobilitzant tant els públics com privats per aconseguir-ho.

On està escrit que recentralitzant el sistema funcionarà millor?

En l’àmbit econòmic, la paralització de l’activitat empresarial portarà a una tensió de liquiditat a les empreses i autònoms que els poders públics han de contribuir a alleujar paralitzant la recaptació d’impostos directes i creant línies de crèdit finalistes per als salaris. Els treballadors han de continuar cobrant per poder viure. Les paraules de Christine Lagarde, presidenta del BCE (“No som aquí per abaixar les primes de risc”), ja han tingut efecte: la prima espanyola a 150 punts i la italiana a 300. El PIB europeu baixarà un 22% el segon trimestre del 2020. Ara s’anuncia la injecció de 750.000 M€ el 2020 per comprar deute. El lideratge és l’oposat a la reacció a les situacions sobrevingudes, és anticipar-s’hi. Calen lideratges forts que transmetin confiança malgrat la incertesa, que es basin en la seguretat que es farà el que calgui, tot el que es pugui i sigui possible, per resoldre el problema.

Cal preguntar-se si a Catalunya, Espanya, la UE i els EUA tenim els lideratges que necessitem. A Catalunya s’ha actuat ràpidament i s’ha confinat la regió amb més risc d’expansió de la malaltia. S’ha fet el que es podia fer amb un sistema de salut excel·lent i competències parcials. A Espanya, en lloc de mobilitzar les mesures econòmiques -complementar la reducció d’ingressos de les famílies- i sanitàries -dotar el sistema dels mitjans extraordinaris que seran necessaris-, s’ha optat per recentralitzar la gestió. ¿On està escrit que amb la recentralització el sistema de salut funcionarà millor? Per què no es confina del tot el país com es pretenia fer a Catalunya? ¿No es prioritza la política per sobre de la gestió? A la UE tendim a substituir el líder per un comitè, insuficient gestió i pressupost raquític. Als EUA, el president és una persona erràtica, els seus canvis d’opinió i el pobre coneixement de qüestions estratègiques són habituals. Res a fer.

A Catalunya continuem treballant, ningú ens farà la feina, ha dit la consellera Vergés. A Espanya no hem d’equivocar-nos de prioritats: ¿recentralitzar en lloc de reforçar? A la UE es farà evident la necessitat d’un poder polític directe més gran. Els problemes que ara afrontem necessiten una UE políticament més forta. Dels tres candidats a president (els altres eren Margrethe Vestanger, pels liberals, i Frans Timmermans, pels socialistes), hem triat el més feble: Ursula von der Leyen, per carambola i comoditat. Tots els estats volen influir en la Comissió. Els resultats són visibles: forat en el pressupost pel Brexit, revolta de Polònia i Hongria, conflicte pels immigrants, xoc amb Turquia, i ara la pandèmia.

Als EUA és probable que l’actual president perdi les eleccions. Seria un efecte positiu de la pandèmia: el món sense Trump serà millor. Els mèrits que s’ha autoatorgat -la pujada de la borsa des de fa tres anys i l’estabilitat econòmica interna- s’han evaporat en dies. Els èxits del trumpisme han demostrat la seva precarietat, i els riscos de país no són irrellevants per la mínima dimensió del sector públic, reduït durant anys per polítiques de dretes egoistes i desconsiderades. Ara parla de repartir talons de 1.000 $ a la gent.

Ens calen els lideratges que ara s’evidencia que no tenim.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF