Legitimitat i legalitat

“Tot home que hagi de viure sota un govern primer ha d’acceptar-lo amb el seu consentiment ferm i explícit”. Ho va dir Thomas Rainsborough el 1647, després de la revolució que va donar lloc al naixement de la democràcia britànica.

Obeïm el govern perquè respectem la legitimitat de l’ordre polític en el qual es fonamenta. La legitimitat és un concepte fi i delicat. És menys que la llei, però més que l’opinió, com diu Jonathan Sumption, jutge del Tribunal Suprem del Regne Unit.

Malgrat tot el seu poder, l’estat modern basa la seva força en el consentiment tàcit de la ciutadania -és cert que ha acceptat reduir la seva llibertat per augmentar la seva seguretat (l’estat protegeix)-. Si no hi ha un sentiment de pertinença, de convivència i d’acceptació per part de la ciutadania, basada en la legitimitat, no hi pot haver estat. La caiguda del món comunista a finals dels 80 n’és una demostració palpable. Els estats poden ser democràtics o autoritaris, però no poden ser si no tenen una legitimitat pactada i consentida amb la ciutadania, basada més en la democràcia o més en l’autoritat, però sempre amb un nivell d’acceptació suficient de l’estructura de l’estat com a tal, de seguretat que aquest estat serà previsible, estable i neutre. El que importa és la confiança i la predictibilitat que l’estat generi.

En una democràcia conviuen diferents opinions de la ciutadania i les decisions es prenen per majories que s’imposen a minories, però, si no hi ha un consentiment de la minoria per acceptar la majoria en base a la legitimitat del sistema, la comunitat es trenca i l’estat, que es basa en la legitimitat acceptada per tots, esdevé inviable. Els canvis de règim per via revolucionària o de reforma política sempre es produeixen quan el règim vigent entra en crisi per manca de legitimitat, encara que mantingui la seva legalitat. L’adveniment de la Segona República a Espanya n’és un exemple.

“El principi de legitimitat és una eina útil per assegurar (i interpretar) el que el Parlament ha decidit. Però atorga un gran poder als jutges. Els jutges decideixen quines són les normes per identificar quina acció concreta i determinada és il·legítima. Els jutges decideixen quin és el llenguatge que és prou clar i concret”. Més enllà del que diu Jonathan Sumption, els jutges interpreten les lleis fonamentals, començant per la Constitució, a través de les sentències, que creen jurisprudència i doctrina. És el problema que hem tingut a Espanya per la reiterada interpretació restrictiva del Tribunal Constitucional, que, influït políticament per la dreta, ha fet que la Constitució de 1978 sigui ara més regressiva i menys oberta del que era llavors. Amb els anys no l’hem millorat, sinó empitjorat. El problema no té fàcil solució, perquè les sentències, un cop emeses, són inesmenables. Només el Tribunal Constitucional pot corregir-se a si mateix.

David Hume parlava de “l’incurable estretor de l’ànima”, per la qual els ciutadans estan més condicionats per l’interès particular i immediat i menys pels interessos amplis i a llarg termini. Això dona valor als Parlaments amb diputats elegits per representar la ciutadania que es mouen més pels interessos mediats que per la immediatesa i poden bastir consensos. Els interessos de l’estat són sempre generals i a llarg termini, i és aquí on els representants elegits per la ciutadania tenen utilitat i aporten valor. N’aporten perquè es mouen en les mateixes pautes i principis.

La política té valor en tant que permet bastir acords, canviar la realitat, redactar lleis i adaptar-les a les noves demandes de la societat i als nous interessos de la ciutadania. L’instrument són els partits polítics, també construïts sobre la base de l’equilibri i el consens dels ciutadans d’una certa, concreta i determinada ideologia. Aquesta comunitat d’interessos i respecte per certes estructures i principis, acceptats de manera genèrica i general per la ciutadania, és el que fa possible i explicable l’acceptació de la decisió de la majoria per la minoria.

Perquè això funcioni, cal que els ciutadans se sentin atrets per aquesta comunitat, que té uns interessos que ells poden, almenys en part, compartir i sobre els quals ells poden influir, i que no sentin que hi ha una llunyania entre el que ells volen i el que les estructures de l’estat defensen. Quan aquesta separació entre els interessos d’una minoria i la majoria creixen i es fan grans i estables en el temps, és inevitable que es produeixi entre l’una i l’altra un trencament que pot conduir a la voluntat de la minoria de crear una estructura política diferenciada de l’existent. Pot haver-hi una pèrdua de confiança, un desengany per no ser escoltat o per ser “traït”. L’estat ha de mantenir un equilibri: imposar la llei a la ciutadania minoritària, que dissenteix, sense que se senti exclosa. És quan la política falla i els representants del poble no troben solucions que s’ha de retornar a la ciutadania la capacitat de decidir. És la formalització de la secessió, del trencament de la comunitat política tal com està estructurada. Per més que sigui democràtica, aquesta decisió sempre suposa el fracàs de la política. El referèndum d’autodeterminació sempre sorgeix d’aquest fracàs i mai per manca de legalitat, sinó per manca de legitimitat. Però si dos no s’entenen...

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF