CABARET POP

He estat en funerals més divertits

L’abdicació de l’emperador Akihito i l’ascens al tron del seu fill Naruhito són les cerimònies menys mediàtiques que he vist mai

Si van tenir l’oportunitat de veure aquesta setmana l’abdicació de l’emperador japonès Akihito (02) i l’ascens al tron, l’endemà, del seu fill Naruhito (02), segurament entendran el titular d’aquesta crònica. Acostumats com estem a Europa a la pompa i a l’ostentació en tot el que està relacionat amb la reialesa, potser els va passar pel cap que allò semblava més aviat un funeral que una festa, tot i que sincerament diria que he estat en funerals més animats.

En una sala del palau imperial anomenada del Pi (01), sense soldats amb l’uniforme dels seus predecessors medievals ni uixers en ple Carnaval, l’emperador japonès s’acomiadava del càrrec després de 30 anys i agraïa -en un tuit-discurs de només un minut i mig- que l’haguessin acollit tan bé. “Sincerament agraeixo al poble que m’acceptés i que em donés suport en el meu paper com a símbol de l’estat”, va dir l’emperador ja emèrit.

Ni un aplaudiment, ni un somriure, ni música... Només el discurs del president Abe i el del jubilat Akihito. Això i les passes estudiades dels funcionaris que feien la seva feina caminant sobre aquella tarima de fusta que ressonava com si hagués entrat un cavall. Sé que explicat així podria semblar que ho critico. Però no és així. Sincerament, crec que és molt simptomàtic de com està d’impregnada la societat nipona d’afecte pels seus monarques. Quan el vincle és fort i real, fan ben poca falta les campanes repicant i la marina malgastant munició disparant a l’aire per celebrar res. Una cerimònia austera de menys de 15 minuts de durada és exactament el que demostra que perquè aquell fet sigui considerat històric només cal que es produeixi.

Dit això, crida l’atenció també la percepció que tenim al Regne d’Espanya que ser de la família reial -i fins i tot de la parentela-és una ganga. Saps que un monarca o els seus derivats d’aquí trobaran una bona feina aviat, que si munten un negoci els anirà bé, que cobraran de l’estat anys i panys, que tindran protecció pública... i tot el que no sabem. Però aquesta bicoca sembla que no es reprodueix al Japó. D’entrada, perquè el masclisme legalitzat d’allà -aquí també hi és però en menor mesura- fa que les descendents femenines de la família imperial deixen de formar-ne part quan es casen. No conserven ni el cognom ni poden viure a palau.

En segon lloc, tampoc és una meravella per als que es queden, els descendents homes i les seves parelles, ja que les normes que regeixen la vida imperial són molt estrictes i els passen factura. Només cal fixar-se en el mateix emperador, que ha hagut de demanar clemència perquè el deixin jubilar-se. Feia 200 anys que no abdicava un emperador. La resta han mort al càrrec. I és que la Constitució que el país té des del 1947 impedeix que el màxim representant del país anunciï que vol plegar. Tant és així que el 2016 es va veure obligat a dir que no es veia amb cor de complir amb les seves obligacions perquè fessin el gest d’alliberar-lo . No va poder dir que abdicava ni durant la seva abdicació: va haver de ser el president nipó qui fes l’anunci.

Les històries d’elles són encara més traumàtiques. Només calia veure la cara de circumstàncies que feia la princesa Masako (02) el dia de l’abdicació pensant en la pressió que li tocarà suportar a partir d’ara. De fet, les pressions ja van fer que quan era princesa estigués sumida en una profunda depressió durant més d’una dècada i hagués de desaparèixer de la llum pública durant molt de temps. I tot perquè no podia donar més fills al seu home, el príncep hereu. Només n’hi havia pogut donar un i era una nena. Una mala notícia a palau per la qual ha passat moltes penes.

Però no es creguin que és només aquest l’únic drama imperial. La seva predecessora, l’actual emperadriu emèrita Michiko (03), va tenir fills homes i també en va passar de tots colors. Va patir sagnat intestinal i té un problema crònic de reflux gastroesofàgic causat per la faixa del kimono que el protocol l’ha obligat a portar. També va perdre la veu durant set mesos als anys setanta per culpa de l’estrès que patia pel mòbing que li feien els alts funcionaris de palau perquè havia decidit trencar algunes normes de la casa i criar ella mateixa els fills o donar-los el pit.

De viure com un rei a viure com un emperador crec que hi ha una gran distància. Aquí, quan es filtren notícies de palau no descobrim com s’ho passen de malament, sinó com de bé. Per cert, l’emperadriu Michiko va dir que els seus pitjors moments al càrrec de consort els va passar traduint poemes i tocant el piano, i que ara de jubilada -amb 84 anys!- vol dedicar-se a plantar melons al seu nou palau. Ofeguen les penes amb cultura i natura: que fàcil és ser monàrquic al Japó, sisplau!

Tot i l’admiració pel bon fer dels seus líders, he de dir que els últims esdeveniments han canviat la meva percepció del país. Després de veure les dues cerimònies seguides al YouTube, crec que ja mai més menjaré sushi amb la mateixa alegria. No podré somriure ni barrejant-lo amb sake. Segur que si els nous emperadors preguntessin a algun monarca de per aquícom mediatitzar les seves posades en escena, els recomanaria que contractessin els serveis de Mediaset. Visca l’avorriment!

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF