'...nascetur ridiculus mus'

S’ha inventat no res menys que el 'catalanisme no nacionalista'

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

“El meu país és tan petit...”, canta Lluís Llach. Petit... i eixerit, em permeto afegir. Te n'allunyes cinc dies i, quan tornes, descobreixes que, en la teva breu absència, s’ha inventat no res menys que el “catalanisme no nacionalista", si hem de donar crèdit a la terminologia del portaveu oficiós de la cosa, el diari 'La Vanguardia'.

Resulta que el passat 18 de setembre, en un cèntric restaurant de l’Eixample barceloní, es van reunir dinou pròcers –persones molt respectables, però amb un cert 'gap' entre llurs ínfules de generals i la modèstia de les tropes que les segueixen– i, entre plat i plat, resolgueren engegar a fer punyetes Enric Prat de la Riba, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pallach i tota la tradició del catalanisme polític al llarg dels darrers cent vint-i-cinc anys.

El 18 de setembre, dinou pròcers resolgueren engegar a fer punyetes Enric Prat de la Riba, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pallach i tota la tradició del catalanisme polític

Sí, és cert que, en el document final que una part –només una part– dels assistents van subscriure, s’hi reclama el reconeixement de “la identitat nacional de Catalunya” i de “la seva singularitat”. Ara, si els promotors de la trobada han permès sense rectificar-ho que el diari dels Godó els descrigui com a “catalanistes no nacionalistes”, deu ser perquè s’hi senten ben definits; perquè, si afirmes sense embuts que Catalunya és una nació, algú altre sostindrà que, com a tal, té dret a l’autodeterminació i a un estat propi, i... Més val tallar-ho d’arrel. D’altra banda, i conegudes les seves trajectòries polítiques prèvies, no s’acaba de veure com un Josep Ramon Bosch –fundador de Somatemps i exlíder de Societat Civil– o un Santiago Fisas –exconseller de Cultura i Esports de la Comunitat de Madrid amb Esperanza Aguirre– podrien dur l’etiqueta de “nacionalistes catalans”, per molt descolorida que fos.

De tota manera, la reunió a què em refereixo no era un seminari de debat ideològic, sinó una trobada política amb indissimulats propòsits electorals. Des d’aquesta perspectiva, i pel que se n'ha fet públic, el balanç és francament modest. La representació de Convergents –el seu número u, Germà Gordó, té ara mateix altres maldecaps– no va signar el manifest final de la trobada perquè –com era natural, vistos els 'partners'– no recollia cap plantejament sobiranista. Units per Avançar, que hi tenia alguns membres a títol personal, aposta per preservar el petit espai institucional que ha aconseguit a l’ombra del PSC i s’ha desentès completament de la iniciativa. Així, doncs, hi resten compromesos els Lliures de Fernández Teixidó i la Lliga Democràtica –dos col·lectius la força electoral dels quals resta per descobrir–, a banda del grupuscle integrista que pivota de fa anys al voltant de Josep Miró i Ardèvol i que ara s’anomena Cercle Carlemany. 

No sembla gran cosa ni que tingui gaire 'sex-appeal' electoral, fins i tot si l’espai PDECat-Junts per Catalunya-Crida Nacional per la República segueix sembrant la confusió i el desconcert entre els antics votants de CiU, o allò que en resta. Pitjor encara: la vigília del dinar que comento se’n va dissociar –de la trobada i de la flamant Lliga Democràtica– la regidora barcelonina amb Manuel Valls Eva Parera; que potser en una altra cosa no, però en instint de supervivència política i olfacte per flairar oportunitats de càrrec posseeix un doctorat. No és un bon presagi, no; més aviat fa pensar en la famosa cita d’Horaci: 'Parturient montes, nascetur ridiculus mus' (Pariran les muntanyes, i naixerà un ridícul ratolí).

El programa de Poblet és tant o més impossible que la independència per mutu acord

Pel que fa als amics, coneguts, saludats i desconeguts que es van aplegar ara fa dos caps de setmana a Poblet sota el rètol 'El país de demà', crec sense ombra de condescendència que el seu és un plantejament raonat i seriós, susceptible d’atraure molts nacionalistes, sobiranistes, àdhuc independentistes avui fatigats i decebuts pel balanç d’aquest darrer bienni. Els objectius que han fet públics (recuperació del text de l’Estatut de 2006 que la ciutadania votà en referèndum; competències reforçades en educació, llengua, cultura, dret civil i immigració; una mena de concert econòmic solidari, i un finançament blindat; eventualment, una reforma de la Constitució; participació de Catalunya en les estructures de la Unió Europea), així com llur rebuig del tracte judicial als líders independentistes, podrien fer d’aquests elements programàtics la plataforma d’un independentisme gradualista que decidís prendre’s cinc o deu anys de respir per tal d’enfortir la seva musculatura social i eixamplar –i clarificar– les seves bases ideològiques.

Tot just hi ha un petit problema, que els promotors de l’encontre pobletà deuen conèixer i haurien d’admetre, si volen ser honestos: força dels seus objectius topen de front amb la doctrina emanada del Tribunal Constitucional des de la sentència del 2010, i els altres són políticament il·lusoris en un escenari partidista espanyol on l’hemisferi dret vol liquidar l’autogovern català i l’hemisferi esquerre està disposat a col·laborar-hi o consentir-ho per por de semblar poc patriota. Vaja, que el programa de Poblet és tant o més impossible que la independència per mutu acord. L’Estat només ofereix la rendició incondicional.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF