Puntals que cauen

Des de les imatges de la cúpula de Cs embogint amb 'la roja' fins a les de Colón el camí ja era recte

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

L’any 2006, l’èxit inicial de Ciutadans –vull dir, el fet que la nova organització passés en menys de quatre mesos del congrés constituent a l’hemicicle del Parlament de Catalunya– va tenir al darrere dos factors principals. Un, la legitimitat i la credibilitat que li atorgaven els “intel·lectuals fundadors”; aquella dotzena llarga d’acadèmics, articulistes i artistes que havien elaborat el discurs ideològic sobre el qual naixia Cs i que, un cop batejada la criatura, li van regalar en aquells mesos crucials desenes d’espais de publicitat gratuïta en forma d’articles i altres intervencions mediàtiques. Sense l’escalf i l’aval dels De Azúa, De Carreras, Espada, Boadella, etcètera, Ciutadans hauria pogut semblar un altre dels partits més o menys friquis que s’inscriuen cada any al registre d’Interior i que no arriben mai a les institucions.

Si Cs hi arribà al primer intent va ser, també, gràcies al suport fervorós –insòlit, tractant-se d’un partit encara extraparlamentari– d’una extensa coalició mediàtica encapçalada per 'El Mundo', al qual seguien l''Abc', 'La Gaceta', 'Libertad Digital' i la Cope. Les motivacions d’aquestes capçaleres eren diverses: l’anticatalanisme atàvic, la fòbia contra el govern de Pasqual Maragall, el desig de perjudicar l’aleshores líder del PP català, Josep Piqué... Però, sense aquests altaveus, Ciutadans no hauria assolit el 3% dels vots –li van sobrar quatre centèsimes!– imprescindible per entrar en el repartiment d’escons.

I bé, l’atzar ha volgut que aquesta passada setmana, tretze anys després, s’escenifiqués simbòlicament i sorollosa la ruptura entre el partit taronja i aquells vells puntals dels dies de la seva naixença. El dimecres 17, en l’editorial del seu programa de ràdio ('La mañana de Federico'), Jiménez Losantos desqualificava les posicions polítiques d’Albert Rivera (“Tiene un ego enorme”) i afegia: “Me caía muy bien Inés Arrimadas en Cataluña. Desde que está haciendo el trabajo sucio de Rivera me cae peor que Rivera. Porque Rivera nunca me ha decepcionado, siempre me pareció un chulo barcelonés, que los conozco perfectamente [...]. Pero Inés venía de Jerez. A ver, Inés, ¿con quién estás gobernando en Andalucía? ¿Con Vox, no? Gobernáis gracias a los votos de Vox, sino ¿de qué? ¿Pero qué os habéis creído?”

Algú podrà dir que aquestes paraules il·lustren la deriva feixistitzant –etnicisme inclòs– i cada cop més llunàtica de l’exguru radiofònic, i tindrà raó. Per això em sembla més rellevant i digna d’anàlisi l’altra novetat que transcendí en les mateixes dates: Francesc de Carreras s’ha donat de baixa de Ciutadans.

Ben aviat els Rivera, Cañas, Villegas, etcètera van entendre que enfront del procés sobiranista català només es podia apel·lar al nacionalisme espanyol cada cop més crispat

El fet és remarcable perquè dels quinze promotors ideològics de Cs, la majoria se n'havien allunyat fa anys, alguns s’hi reconciliaren després, altres van passar a UPyD... Només De Carreras es mantingué al costat de Rivera sempre, a les verdes i a les madures, en llistes electorals, mítings i manifestacions. Sempre, fins al passat mes d’abril.

Segurament per això, el catedràtic de dret constitucional s’ha cregut obligat a donar explicacions, sobretot en una extensa entrevista a 'El País' de divendres passat. Unes explicacions que es resumeixen en dos arguments: Cs s’ha dretanitzat, a causa de l’obsessió de Rivera per substituir el PP en l’hegemonia del camp conservador; i els taronges han abraçat el nacionalisme espanyol identitari, quan havien nascut com un partit no nacionalista.

Examinem-ho. De Carreras i els seus companys de causa del 2006, provinents –uns més que altres– de la Gauche Divine antifranquista i encontorns, són dels que creuen que l’esquerra –és a dir, la veritat i la raó– es troba en cada moment allà on se situen ells. Per tant, quan el 2006 impulsaren Ciutadans, el volien i el proclamaren progressista, socialdemòcrata i altres falòrnies que no resistiren la prova de la realitat; perquè Rivera arribava a Cs des de les Noves Generacions del PP, i els primers votants van ser sostrets al PP, i la primera campanya la pagà un magnat de la indústria rellotgera... Ciutadans era objectivament un partit de centredreta i dreta (d’on venia Carina Mejías? On anà Esperanza García?) des de molt abans de fer el salt a Espanya, i aquest salt accentuà la tendència.

Pel que fa al no nacionalisme, és clar que els “intel·lectuals fundadors” no es consideraven nacionalistes. Nacionalistes ho eren Pujol i els seus corifeus, uix, quina vulgaritat! Però amb 'soi-disants' cosmopolites de saló no s’organitza un partit de masses, de manera que el primer secretari general de Cs va ser un activista de l’espanyolisme, croat del castellà a Catalunya des de feia lustres, Antonio Robles. I ben aviat els Rivera, Cañas, Villegas, etcètera van entendre que enfront del procés sobiranista català només es podia apel·lar al nacionalisme espanyol cada cop més crispat. ¿No ho comprengué el doctor De Carreras el juny de 2016, quan va veure la cúpula del partit, enfundada en la samarreta de 'la roja', embogint amb els gols d’Espanya contra Turquia? Doncs des d’allà fins a l’acte de Colón i el pacte amb Vox, el camí ja era recte i descendent.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF