Crisi sense innocents

Segons l’opinió publicada dominant, Washington ho ha fet tot malament almenys des del 1945

Crisi sense innocents / NAIF RAHMA / REUTERS

En les nostres latituds político-culturals, mostrar el més mínim grau de comprensió o d’indulgència envers la politica exterior dels Estats Units ha estat sempre una actitud difícil i temerària. Segons l’opinió publicada dominant, Washington ho ha fet tot malament almenys des del 1945, la CIA s’ha equivocat sempre en els seus càlculs i tots els trets li han sortit per la culata. Vaja, que en unes condicions tan desastroses no es comprèn com els americans han pogut mantenir l’hegemonia mundial des de fa 75 anys...

Aquesta tendència inveterada ha assolit el seu paroxisme des que Donald John Trump s’instal·là a la Casa Blanca ara fa tres anys. I sí, certament, Trump és un personatge impresentable, un ximple que creu poder governar a cop de tuit, algú que confon les relacions internacionals amb el guió del pitjor western de sèrie B. Entre els 45 presidents que els Estats Units han tingut fins avui, fóra difícil trobar-ne un de més caricaturesc.

Ara bé, ¿això converteix al general iranià Qasem Soleimani en un filàntrop, en un benefactor de la humanitat, en una víctima innocent del pervers imperialisme americà, sacrificada només per crear una cortina de fum que emmascari el procés d’ impeachment contra Trump?

Comprenc, és clar, que el règim dels aiatol·làs i els seus peons regionals descriguin l’eliminació de Soleimani com un “assassinat criminal”, un “crim abjecte”, etcètera. Em costa més d’entendre que analistes pretesament independents parlin d’execució extrajudicial o de martiri, sense posar-hi cometes, i que desqualifiquin l’acció nord-americana amb l’argument que els Estats Units no estan en guerra contra l’Iran. No, Washington no l’ha declarada, però és indubtable que la teocràcia iraniana sí que es considera en guerra contra el Gran Satan americà almenys des de la crisi dels ostatges del 1979. ¿Quantes vegades hem vist les multituds convocades pels clergues de Teheran cridar “Mort a Amèrica!”, i cremar o trepitjar banderes de les s tars and stripes, i proferir les pitjors amenaces contra els Estats Units?

Des de la fi de la guerra iraniano-iraquiana (1988), el poder islàmic establert a l’antiga Pèrsia ha esdevingut el màxim especialista mundial de la guerra informal

Des de la fi de la terrible guerra irano-iraquiana (1988), el poder islàmic establert a l’antiga Pèrsia ha esdevingut el màxim especialista mundial de la guerra informal. Teheran ha convertit totes les comunitats xiïtes existents des del Líban fins a l’Afganistan, el Pakistan o el Iemen en instruments polítics i militars del seu hegemonisme regional. Organitzades en milícies que el poder iranià ha finançat, armat i entrenat, aquestes comunitats a la vegada religioses, político-partidistes i combatents (el Hezbol·lah libanès n’és un exemple insigne, al costat dels houthis iemenites, dels grups armats xiïtes iraquians, etcètera) han maniobrat dins el marc polític de cada país en defensa dels interessos estratègics iranians; i, quan ha calgut, han agafat les armes per protegir aquells mateixos interessos. 

Milers de libanesos de Hezbol·lah han lluitat durant anys a Síria per evitar la derrota de la dictadura d’Al-Assad, xiïta-alauita i amiga de Teheran. Milers de “voluntaris” iranians han fet el mateix en suport del govern de Damasc i també s’han barrejat amb els xiïtes iraquians en les successives guerres del país mesopotàmic, ja fos contra els Estats Units o contra Daeix. Al Iemen, els houthis xiïtes enquadrats per iranians combaten contra els aliats dels Estats Units a la Península Aràbiga (Aràbia Saudita, Emirats, Bahrein...).

I bé, el cervell, l’artífex d’aquesta política de guerres informals ha estat el general Qasem Soleimani al capdavant de la Força Quds (o Brigades Al-Quds), el braç exterior de la Guàrdia Revolucionària, que és l’exèrcit ideològic de la dictadura clerical. Per a ell, des de la riba oriental del Mediterrani fins als contraforts de l’Hindu Kush i les aigües del Bab el-Mandeb, no hi havia fronteres ni sobiranies estatals a respectar; només hi havia enemics a combatre: els poders sunnites adversaris de l’Iran i, sobretot, els Estats Units i els seus règims clients a la zona. Evidentment, sense escrúpols humanitaris ni consideració per cap norma del dret internacional. ¿I ara hauríem d’escandalitzar-nos que hagi estat víctima d’una “execució extrajudicial”?

Per al general Qasem Soleimani només hi havia enemics a combatre sense escrúpols humanitaris ni consideració per cap norma del dret internacional

Alguns perfils necrològics del general Soleimani han subratllat la seva condició d’“heroi en la lluita contra el Daeix”. Sí que va combatre amb eficàcia Estat Islàmic tant a l’Iraq com a Síria. Però no perquè li repugnessin el fanatisme i la brutal teocràcia imposada –contra les dones, en particular– en els territoris controlats per Al-Baghdadi i els seus sequaços de la bandera negra, sinó perquè la consolidació d’aquell “califat” sunnita i salvatgement antixiïta, i la seva possible instrumentalització per part de determinats governs sunnites de la zona, constituïen una amenaça gravíssima per al designi d’hegemonia iraniana sobre la regió. Teocràcia per teocràcia, repressió per repressió, penes de mort per penes de mort, millor les nostres, creia Soleimani.

No, en aquesta topada Iran-EUA no hi ha hagut víctimes innocents. Vaja, sí: els almenys 50 morts durant l’estampida de Kernan, i els 176 de l’avió d’Ukrania Airlines abatut per la incompetència militar iraniana. Cap altre.

EDICIÓ PAPER 11/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF