La gestió del cop d’estat

Des de la sentència del TC del 2010, el PP ha perdut el monopoli de l'espai a la dreta del PSOE

JAVIER PÉREZ ROYO
JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

El cop d’estat que materialment va suposar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l'Estatut va tenir beneficis immediats per a CiU i costos també immediats per al PSC i ERC. A les eleccions catalanes de la tardor del mateix 2010, CiU va passar dels 48 escons del 2006 a 62, i el PSC i ERC, de 37 i 21 a 28 i 10 respectivament. El PP també se’n va beneficiar, ja que va passar de 14 escons a 18. De la majoria escanyolida del tripartit d’esquerres del 2006 es va passar a una majoria aclaparadora de les dretes de 80 escons.

El gran beneficiari del cop seria òbviament el PP, que a les eleccions municipals i autonòmiques del maig i a les generals del novembre del 2011 aconseguiria unes majories aclaparadores. Com a antecedent, només a les generals del 1982 i a les municipals i autonòmiques del 1983 s’havia produït una concentració de poder –en el PSOE, en aquella ocasió– similar a la del PP el 2011.

Ara bé, el problema dels cops d’estat és que després cal gestionar-los. El PP, que n’havia estat el protagonista i beneficiari directe, n'ha estat incapaç i ha perdut el seu actiu més valuós: el monopoli de la representació electoral de tot l’espai que hi ha a la dreta del PSOE, que havia mantingut intacte des del 1991. Cs va iniciar des de Catalunya la ruptura d’aquest monopoli, que s’ha vist accentuada amb la irrupció de Vox. Queda per veure encara si el PP serà capaç de recuperar-se i com ho farà com a partit de govern d’Espanya. En tot cas, el que sembla inevitable és la seva desaparició o la presència irrellevant que té i tindrà a Catalunya.

El cop d’estat que va suposar la sentència de l'Estatut no pot ser oblidat, però cal pensar en com es pot deixar enrere d’una manera que no sigui imaginària

Però les conseqüències del cop d’estat encara han sigut pitjors per al seu beneficiari indirecte: el nacionalisme convergent català. Després de l’èxit inicial a les eleccions de la tardor del 2010, la direcció de l’espai polític que Convergència havia ocupat hegemònicament des del 1980 i, sobretot, des del 1984, no ha fet sinó passos en fals que han conduït la formació a l’aïllament polític i l’han enfonsat cada vegada més en un forat del qual no sap com sortir. La substitució d’Artur Mas per Carles Puigdemont i d’aquest per Quim Torra ho diu tot. Veure la presidència de la Generalitat en aquest moment ha de resultar estremidor per a tot el nacionalisme en general, però sobretot per al que ve de Convergència.

Mentre els damnificats catalans directes del cop d’estat, el PSC i ERC, s’estan començant a recompondre, malgrat que encara els queda molt camí per recórrer, al beneficiari indirecte del cop, Convergència, li passa el contrari. Ha entrat en un procés de descomposició que sembla que no tingui fi. L’episodi dels llaços grocs ha sigut l'últim indicador del moment en què es troba aquest espai polític. I lamentablement, no es pot descartar que en vinguin d’altres.

En aquest context, és urgent una rectificació. L’espai polític que va ocupar CiU entre mitjans dels vuitanta i mitjans dels noranta no és previsible que pugui tornar a ser ocupat per una força política de procedència similar, però aquest espai polític no pot haver desaparegut i, fins que no sigui ocupat per un partit amb un projecte de direcció política per a Catalunya, el sistema polític català estarà deformat. El que va ser Convergència, d’una manera sens dubte diferent, ha de tornar a fer acte de presència. I ha de tornar a fer-ho d’una manera que li permeti, per exemple, concórrer conjuntament amb el PNB a les eleccions al Parlament Europeu. Si per la seva conducta erràtica no pot fer-ho, és que s’ha condemnat a l’esterilitat.

És possible que, electoralment, encara no s’hagi tocat fons, encara que és previsible que es produeixi un deteriorament tant a les generals com a les municipals i europees, però políticament sí que s’està arribant al límit. Per al funcionament tant del sistema polític català com del sistema polític espanyol és necessària i urgent una rectificació. El cop d’estat no pot ser oblidat, però cal pensar en com es pot deixar enrere d’una manera que no sigui imaginària.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF