Publicitat
Publicitat

Dues sobiranes confusions

L'aprovació de la declaració de sobirania ha permès, entre moltes altres coses, posar de manifest els problemes polítics que es poden derivar de no posar en comú un mateix vocabulari. Quan el necessari debat entre legítimes diferències ideològiques o polítiques passa a ser un garbuix terminològic i rere les paraules s'hi amaguen les pròpies posicions polítiques es fa més difícil debatre i sobretot entendre's. La majoria dels conceptes polítics són polisèmics. Escudar-se rere la polisèmia per no parlar clar és defugir el veritable debat d'idees i propostes.

Sobirania sense independència? Deia Pere Navarro que el PSC no pot avalar una declaració que prefigura un resultat. La declaració de sobirania equival, des d'aquesta perspectiva, a una declaració d'independència. Quan parlem de sobirania ho podem estar fent en dos sentits diferents, que no s'han de confondre. La sobirania, en el sentit de les relacions internacionals, s'entén com el domini ple d'un territori reconegut per la comunitat internacional. En el sentit democràtic, la sobirania és l'expressió de la legitimitat última que té una voluntat popular. No distingir ambdós significats és causa de múltiples confusions tant al Parlament com al carrer. Per això val la pena seguir insistint en el concepte de dret a decidir vinculat a la sobirania popular i reservar el dret a l'autodeterminació per a àmbits de discussió sobre la sobirania internacionalment reconeguda, l'expressió més evident de la qual és un seient a les Nacions Unides.

La prova que una declaració de sobirania i una declaració d'independència no són el mateix la podem trobar en altres processos similars. Possiblement un dels casos que té més punts en comú amb el nostre, per múltiples raons i malgrat també les diferències, és el d'Eslovènia. El juliol del 1990 aquesta República exiugoslava va fer una declaració de sobirania de només sis articles en què bàsicament es deia que les normes i organismes federals iugoslaus en territori eslovè quedaven sotmesos a la legalitat i la voluntat eslovenes. Aquest capgirament de la situació no suposava la creació d'un nou estat automàticament, sinó l'expressió que l'última paraula en sòl eslovè la tenien els eslovens i no els iugoslaus en el seu conjunt. Això és una declaració de sobirania. Sis mesos més tard, el desembre del 1990, es va produir el referèndum sobre la independència, però encara van passar sis mesos més fins que es va produir la independència com a conseqüència del rebuig serbi a la proposta de confederació iugoslava que defensava la República eslovena. És evident, doncs, que proclamar la sobirania no vol dir el mateix que afirmar-se subjecte de dret internacional.

Nació sense voluntat? Una altra confusió important va tenir com a protagonista la CUP i té a veure amb el concepte de nació. No fer prou referència a la "nació sencera" va justificar el suport tebi d'aquesta formació a la declaració. Aquí també convindria distingir entre dues concepcions habituals de la nació. La nació com el fruit de la voluntat popular (subjectiva) o com una comunitat predefinida per altres factors (objectius) com l'existència d'una llengua comuna. En casos extrems, donat que les voluntats individuals no són essencials per definir-la, aquesta concepció essencialista ha servit per justificar invasions per reunir territoris que, suposadament, ja formaven part d'una mateixa nació, encara que alguns dels seus integrants no en fossin prou conscients. De la mateixa manera, és la idea que tenen els que parlen d'espanyolitzar per corregir l'error en el que viuen els i les catalanes que no se senten part de la nació espanyola.

Parlar de la "nació plena", referint-se als Països Catalans, i alhora del dret a decidir és equívoc perquè fa ús de dos conceptes diferents de nació: la fonamentada en la voluntat popular i una altra que la defineix a partir de factors aliens a aquesta voluntat, ja que la majoria dels ciutadans dels PPCC no consideren que formin part d'una mateixa nació catalana. Un dels grans triomfs del procés sobiranista a Catalunya és que ha aconseguit unir amb força les aspiracions d'autogovern i la voluntat de ser amb la democràcia. S'ha reivindicat que "som una nació (Catalunya) i tenim el dret a decidir". Més enllà de la trajectòria històrica que explica l'existència d'aquesta voluntat, i dels lligams culturals i lingüístics amb altres territoris, la voluntat popular és qui en darrer terme legitima la nostra identitat nacional des d'una concepció cívica i integradora. Som una nació perquè molt majoritàriament així ho considerem i estem disposats, com va demostrar el Parlament, a exercir aquesta voluntat fins a les últimes conseqüències, sense restriccions no democràtiques.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF