Les aules virtuals i els 'call centers'

A les classes en línia el rostre del professor és un element més a l'habitació de l'estudiant

El confinament ha intensificat el debat al voltant de les diferències entre l'educació presencial i els formats virtuals. XAVIER BERTRAL / ARA
INGRID GUARDIOLA
INGRID GUARDIOLA Investigadora cultural, professora de la UdG i realitzadora

A la universitat portem dos mesos fent classes en línia: Zoom, Moodle, correu electrònic, Whatsapp i trucades amb els alumnes. Sabia que es perllongaria perquè a Stanford (universitat que m’havia convidat a la tardor per fer-hi un curs –com tot, anul·lat–) des del març havien previst fer classes virtuals fins a l’estiu. Quan em connecto al Zoom, primer veig els rostres dels estudiants uns breus instants, llavors ells es desconnecten l’àudio i la imatge, i contemplo el meu rostre menut rodejat d’un fractal de finestres fetes de noms sobre quadrats negres. Quan pesa el meu rostre? Poc. Convido els alumnes a participar de la classe, però la pantalla esdevé el seu refugi multitasques. No m’hi puc acostar, trencar la distància social de la pantalla. En algunes finestretes de càmeres no desactivades, fins i tot apareixen altres persones, entren en pla i riuen – mutejats– d’alguna cosa que se t’escapa. Tu segueixes oferint temari mentre, alhora, mires tot allò com un revenant, com quan a les pel·lícules dolentes el protagonista es veu des de fora i entén que ha de canviar de rumb vital. Em sento a prop de Max Headroom, el primer presentador virtual de la televisió que Eminem va fer famós anys després emulant-lo en un videoclip.

Roland Barthes, a Mitologies, diu sobre el rostre de Greta Garbo: "La Garbo pertany encara a aquell moment del cinema en què l’encís del rostre humà pertorbava enormement les multituds, quan hom es perdia literalment en una imatge humana com en un filtre, en què el rostre constituïa una mena d’estar absolut de la carn que no es podia ni assolir ni abandonar. […] la carn desenvolupa sentiments místics de perdició". El rostre de la pantalla de cinema era carn feta imatge, el de la videoconferència és un signe, més o menys abstracte. Depenent de quants diners inverteixis en la fibra, el maquinari... el rostre és un índex, una petjada. La semblança de la imatge amb l’objecte real s’esvaeix per moments, i arriba fins a la seva descomposició quan falla el senyal, fins a la carn de píxel que deia l’Agustín Fernández Mallo; the new flesh, segons l’artista Nicolas Provost.

El disseny del lloc modula i concreta el coneixement potencial que es desprèn del propi lloc. Google, en canvi, substitueix l’espai públic per funcions i l’arquitectura social pel software

En les teleclasses soc una espècie de geminoide (rèplica robòtica de mi mateixa) en xandall que busca aquella carn que no es pot ni assolir ni abandonar, que deia Barthes. I arribo a la conclusió que l’element que fa que el rostre cinematogràfic de la Garbo desenvolupi sentiments místics i que el meu rostre telemàtic no desvetlli gaire res, és a dir, que un rostre pugui participar de la transcendència i un altre de la intranscendència absoluta, és el fora de camp. En el context de la sala del cinema tot està preparat per a la semàntica, és a dir, per forçar trobar un sentit a aquella imatge, sense fora de camp físic, a les fosques, només amb el pensament dels mateixos espectadors com a recurs. En les videoconferències l’entorn de l’espectador esdevé pura sintaxi, i el meu rostre és un element més de la concatenació de significants i objectes de l’habitació de l’altre. No es pot lluitar contra tant de fora de camp, que se’m menja com la pantalla es menja James Woods a Videodrome (1983) de Cronenberg, amb la diferència que ell pot ocupar el fora de camp, travessa la pantalla, en canvi a mi m’és impossible, els alumnes sempre seran a l’altra banda de la pantalla.

Uns anys després, Cronenberg va imaginar a eXistenZ (1999) un món on els límits entre els videojocs i la realitat eren difusos. El que ens ensenya aquesta pel·lícula, segons Mark Fisher, és que en el "capitalisme cognitiu" podem treballar amb els afectes i la lingüística de manera que el treball no sigui cognitiu, com els participants del videojoc de la pel·lícula que naveguen com a autòmats o es dediquen al treball en cadena dins del mateix videojoc. Fisher posa de referència els call centers, on les tasques s’executen de manera atenta, però sense necessitat de pensar. També indica que la majoria de minoristes ja no fan els productes, sinó que en són mers distribuïdors. El mateix passa amb el món digital. "Per al treballador no-cognitiu, el pensament és un privilegi al qual no té dret", remata Fisher. Les classes virtuals tenen alguna cosa de call center, de treball no-cognitiu o poc cognitiu, sobretot si s’intenta fer com si tot seguís igual, mantenint els horaris, els temaris o el mètode d’avaluació, mentre els nostres espais domèstics i socials acullen guerres paral·leles. La universitat ens ofereix canviar l’aula pel paquet educatiu de Google en despatxos casolans a compte de l’usuari. Amants del coneixement, passem a ser els treballadors no-cognitius del projecte cognitiu de Google. Mentrestant, l’escletxa digital genera poc escàndol, s’entoma com un mecanisme de selecció natural.

Biblioteques, teatres, cinemes, bars, discoteques, places, esglésies, museus, fàbriques, oficines, parcs temàtics, creuers… el disseny del lloc ornamenta, modula i concreta el coneixement potencial que es desprèn del propi lloc. Google substitueix l’espai públic per funcions, l’arquitectura social pel software. Trobo a faltar la universitat, el ritme dels passadissos, el silenci del claustre, la picaresca de la cafeteria, mirar de reüll com altres fan classe, les cares cansades de no haver dormit, els banys mixtos i la biblioteca. Trobo a faltar el sentit de la possibilitat d’un fora de camp tan gran com la mateixa vida, la possibilitat de creuar-me amb algun col·lega o alumne, de fer una troballa mental mentre deambulo, de fer tard, de demorar-me en els detalls; la possibilitat de mirar els meus alumnes, mentre em miren en un cercle en què la carn desenvolupa sentiments nerviosos de cognició compartida, i estar-me un instant sense dir res, com ho fa la Garbo, sense distraccions afegides. Trobo a faltar que els alumnes tornin a ser actors i no només espectadors, que puguem ser de nou agents plenament cognitius, i poder-nos acompanyar en una mateixa escena, fora del call center.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF