Museus sense turistes

El confinament ha buidat la ciutat i ens ha servit una imatge excitant i insòlita

La Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya / MARC VIDAL / MNAC
INGRID GUARDIOLA
INGRID GUARDIOLA Investigadora cultural, professora de la UdG i realitzadora

John Berger, a Maneres de mirar, deia que mai mirem una sola cosa, sinó que sempre mirem la relació entre les coses i nosaltres mateixos. És impossible mirar els museus i el centres culturals de Barcelona al marge dels turistes. La capital en va rebre 12 milions l’any passat. El turista és un passejant que, a diferència del flâneur, busca allò que ja havia trobat prèviament (segurament a través d’una agència, d’un catàleg o d'internet) i fa de l’oci una forma de coneixement. El turisme forma part de la indústria de l’oci, és un motor econòmic i, com tot motor econòmic, té la seva petjada ecològica i cultural. La mateixa paraula visitant és explícita: algú que està de pas, que fa una visita. Aquest mot s’adequa al turisme cultural i a la seva propensió a la universalització del gust, a prescindir dels contextos culturals d’allò que mostra o a reduir-los a una qüestió moral o folklòrica, basant-se en fórmules senzilles d’una història digerida ràpidament. La qüestió és que tots som una mica turistes en algun moment de l’any. És una manera mercantilista i instrumental de moure’s, de mirar i de relacionar-nos amb les coses que ens envolten. No cal viatjar gaire lluny per ser un turista, n’hi ha prou amb girar la cantonada d’una manera determinada o amb fer passar l’ scroll del timeline d’Instagram.

Les xifres no ens permeten saber quasi res dels rituals, dels documents que contenen els espais

En els últims anys el recompte d’entrades ha estat fonamental per a una part del sector cultural, tant del públic com del privat, i en aquest recompte els turistes hi han tingut un paper molt important. Si Cocteau anomenava al Louvre “dipòsit de cadàvers”, podríem dir que, avui en dia, un museu acaba sent un dipòsit d’uns quants turistes. D’aquí que no ens sorprengui que es facin exposicions sobre Kubrick, Björk o David Bowie, artificis exportables que funcionen de forma autònoma al propi context cultural que les acull. Les exposicions dedicades a algun personatge sempre atreuen més l’interès general perquè permeten identificar els continguts amb certa facilitat, i es mantenen en una tradició de l’art que parteix de la ficcionalització d’un jo que és engreixat a través del que Peter Sloterdijk anomenava el “fetitxisme del valor” en el mercat de l’art. Goya va convocar 293.000 persones, Delacroix 232.000 i Miquel Barceló 228.800, quasi el mateix que Warhol, totes al CaixaForum; Jaume Plensa 150.000 persones i Benet Rosell 136.000 al Macba, molt a prop de Kubrick, que al CCCB en va atreure 146.000 i es va convertir en l'exposició més visitada dels últims anys. Aquesta proximitat entre Kubrick i Benet Rosell és il·lusionant, demostra que la cultura no només viu d'icones internacionals. També són curioses algunes xifres, el fet que el públic turista del CosmoCaixa o del CaixaForum no superi el 6%, que en la majoria de centres culturals que ofereixen activitats i exposicions temporals mantinguin un equilibri del 40%-50% i que en llocs com el Macba els últims anys aquest públic forà hagi anat decreixent fins a un 10%. Les xifres, però, no ens permeten saber quasi res dels rituals, dels documents que contenen els espais, d’aquells que venen, o d’aquells que mai hi vindran.

Els turistes, a més a més, et fan mantenir una relació nostàlgica amb els llocs; et donen una falsa i lacònica superioritat respecte a ells perquè saps el que s’han perdut en nom del turisme, tot el que el turisme salvatge ha fet desaparèixer i que mai trobaran, les runes que no constaran darrere de cap vitrina, les formes de vida autèntiques (és a dir, heretades) i els establiments emblemàtics que ja no existiran perquè no han pogut pagar l’alça de lloguers. Perquè el turisme no és només una cristal·lització de les formes culturals, també implica una depredació econòmica i una especulació amb el preu del sòl.

Ha calgut un confinament general perquè els museus puguin parar màquines i fer-se la pregunta de per a què serveixen i a qui serveixen

En molts museus la història es troba discursivament precintada. El turista accepta aquella “mistificació del passat” de la qual parlava John Berger “perquè una minoria privilegiada s’esforça per inventar una historia que justifiqui retrospectivament el paper de les classes dirigents”. Com deia ell, tota imatge encarna una manera de veure i tot art de qualsevol època tendeix a servir els interessos ideològics de la classe dominant, per això els museus són espais d’allò que ens és comú, ens interpel·len a totes i a tots; com a mi, en particular, ho van fer les exposicions de Daniela Ortiz (La Virreina, 2019), d’Ariella Azoulay (Fundació Tàpies, 2019) o de Francesc Torres (MNAC, 2017).

El confinament ha buidat la ciutat i ens ha servit com un llenç estàtic per imaginar els museus i centres culturals sense turistes. Una imatge excitant i insòlita. Ha calgut un confinament general perquè els museus puguin parar màquines i fer-se la pregunta de per a què serveixen i a qui serveixen. Gràcies al confinament i a la desaparició momentània dels “visitants” podem imaginar els museus com uns llibres oberts, com a constel·lacions de significats en el que Manuel Borja-Villel anomena “l’arxipèlag de la història”, com a gabinets de curiositats i apunts sobre la història del poder, més que com a catàlegs de runes administrades o de fàbriques on, com deia Steyerl, mirar és treballar. Per què John Berger o George Sand tenien la necessitat de tornar una i altra vegada al museu? Per què tenien la sensació que mai s’arribaven a comprendre del tot les obres? Quina relació vital podem reestablir amb els objectes d’antics cultes i amb els objectes del present? Com desvetllar la curiositat del qui mira? ¿Com ho podem fer perquè els museus i centres culturals siguin màquines discursives, espais on el present i el passat negociïn contínuament? Des de la crítica, però també des de la poesia, en el sentit que ho entomava Malraux, entenent el museu com el lloc on es canta a la història, no com el lloc que la il·lustra o la ludifica. El fet d’entendre que el passat no està clausurat ens fa mantenir viu el sentit de l’aventura i l’esperança d’un futur no escrit; ens permet guardar actius el judici, l’esperit crític i un antic instint d’alerta permanent.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF