Què no s’entén de la no-violència?

Estic preocupat, cada cop més. Els disturbis no cessen i enfosqueixen la protesta contra la sentència del Procés. La violència sempre s’acaba convertint en un fi en si mateixa. És un desastre. I m’inquieta que molts no ho vegin així. Aquesta setmana he sentit gent que justificava els aldarulls: la crema de contenidors, els xocs amb la policia i els actes vandàlics de diferent grau per part de grups minoritaris de manifestants. Algunes de les persones que m’ho diuen em consta que són pacífiques i pacifistes, i que han estat tots aquests anys, i encara hi estan, en primera línia en les mobilitzacions cíviques a favor del dret a decidir. M’ho diuen joves, però també adults. Diuen que la provocació ve de la policia i es mostren indignats especialment amb els Mossos d’Esquadra. També distingeixen entre violència sobre persones i destrossa de mobiliari urbà i béns privats. Creuen, en tot cas, que unes quantes nits de flames i desordre no aniran malament perquè, i aquesta és la frase preferida, “no es pot anar amb el lliri a la mà”.

D’una banda atribueixen els actes vandàlics a una minoria que no representa l’independentisme, i de l’altra, en canvi, minimitzen aquestes accions descontrolades de carrer amb arguments del tipus: tard o d’hora havia de passar, els joves s’han de desfogar, amb una sentència així què volies...

Tot plegat em sembla perillós i desenfocat. M’intentaré explicar. Sobre què és i què no és violència, és prou senzill. En efecte, hi ha molts tipus de violència. La definició canònica parla d’una actuació de força -física o psicològica- sobre persones, però el concepte s’ha anat ampliant per exemple a la natura -que també és viva-. Més genèricament, el terme violència es fa servir per referir-se a aldarulls de carrer en què es barreja una mica tot: enfrontaments contra la policia o entre grups ideològics radicals i destrucció de contenidors, aparadors, fanals, etc. Hi ha, doncs, una certa confusió conceptual. Però, en canvi, no n’hi ha cap si parlem de pacifisme i no-violència, que és exactament tot el contrari de tot això. De tot. És resistència passiva, és no usar mai la força física contra ningú ni contra res. I precisament adquireix tot el seu sentit en contextos de tensió i crispació. Respon a una radicalitat de fons des d’una moderació en les formes, una coherència gens fàcil de practicar. Per desgràcia, aquesta setmana la no-violència i el pacifisme de la majoria ha quedat tacat per l’agressivitat d’una minoria. Cal que ho rebutgem rotundament. Sense ambigüitats. No s’hi val a dir que “la policia és pitjor”. Els Mossos són un cos armat que, com a tal, tendeix a la violència. Si, a més, es passa de la ratlla, toca denunciar-ho. Però no fer-ho servir com a excusa per justificar una resposta vandàlica. Com tampoc no són excusa els brutals atacs de la ultradreta.

Sempre costa dilucidar què va primer, si l’ou o la gallina. En tot cas, quan la protesta s’instal·la en una dinàmica de joves violents encaputxats contra brimos, ja sabem com acabarà, aquí i arreu. Malament. En canvi, amb la no-violència i el pacifisme, amb els que saben estar en peu de pau, els cossos policials ho tenen complicat: només cal recordar l’1-O. Aquella violència gratuïta de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra ciutadans indefensos es va girar en contra de l’Estat.

Volia titular aquest article “La glòria efímera del contenidor en flames”. Avui crema aquí i demà a París amb els armilles grogues, o on sigui. L’audiència mundial ja ho dona per normal. És molt vistós però impacta poc. I impacta malament: no genera simpaties, sinó rebuig. Res comparable amb la Via Catalana o les milionàries i impol·lutes manifestacions dels 11-S. El camí segueix sent la no-violència, el civisme, el pacifisme, la democràcia, els vots. No n’hi ha cap altre. Cap. Tothom s’ho ha de ficar al cap.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF