Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

El dret a decidir nom

Al'obra El nom , dirigida i protagonitzada per Joel Joan, el personatge que encarna desferma un terratrèmol de passions en anunciar que vol posar al seu fill el mateix nom que Hitler: li dirà Àdolf, així, amb accent obert. A Itàlia ningú no es diu Benito. I fins la setmana passada, si et deies Benet, et miraven amb un burleta astorament papal. Els noms, quan estan tan connotats, prefiguren la cosa. Beppe Grillo provoca una fantàstica rialla, no només pel còmic que l'encarna, sinó perquè ens remet al Pepito Grillo del Pinotxo de Disney. Artur (Mas), seriós i concentrat en l'envit sobiranista, té nom de cavaller de la taula rodona impossible de quadrar. Abraham (Lincoln) és, naturalment, patriarca de la pàtria nord-americana. I Mariano (Rajoy) fa més per a un tertulià de cafè, copa i puro que per a un líder que s'arremangui per treure el país de la crisi.

La tria de nom no és mai neutra i et marca per sempre. El nom queda. Pots canviar de parella, d'amics, de feina i fins i tot de vida, però canviar de nom costa més perquè implica una traïció als pares. Quan l'Església manava, tocava quedar-se amb el nom del sant del dia en què naixies o amb un dels apòstols. Les ideologies salvadores o totalitàries del segle XX van intentar usurpar el monopoli dels noms a la religió amb apostes variades, des de Llibertat fins a José Antonio. A Catalunya fa uns anys que els més posats són Marc, Àlex i Èric per a noi i Martina, Laia i Júlia per a noia. Curts i quasi tots bilingües amb un simple canvi d'accent. Els nostres noms no volen soroll ni fractura social. Contra els que promouen l'enfrontament, mana la convivència lingüística. També som assenyats amb el dret a decidir nom.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF