L'amic pakistanès
És pakistanès i viu a Catalunya des de fa 14 anys. Ja té la nacionalitat espanyola. Parla pakistanès, castellà i anglès. Viu a Trinitat Nova, a la perifèria barcelonina, i treballa de taxista a les nits, fet que li impedeix seguir els partits de criquet del seu país d'origen, on era capità a l'equip del barri. El futbol li interessa menys, però si ha de triar, ho fa pel Barça. Té quatre fills, el gran dels quals és molt bon estudiant. N'està orgullós. També ho està del fet que els fills sàpiguen català. Ell, i tants altres com ell, són la prova que aquest país ha estat durant dècades terra d'acollida i d'oportunitats. Les diferents onades d'immigrants que han vingut a prosperar en són la prova. Tret del desastrós i dramàtic parèntesi de la Guerra Civil i la primera postguerra, aquí s'ha prosperat.
Però de cop la cosa no funciona. Hem començat a perdre població. La greu crisi, fruit de la bombolla immobiliària i financera, ha portat un atur descontrolat i l'ofec financer de les administracions. En altres èpoques històriques, això ens ha dut a la decadència... Ara de moment ha dut la majoria de la gent a la convicció que, a remolc d'una Espanya també en declivi, el país no se'n sortirà. El mateix convenciment el tenen el president Mas i la majoria parlamentària. El problema és com casar això amb un pressupost que no arriba per fer funcionar els grans serveis que necessita l'estat del benestar -en especial sanitat i educació- i les inversions que necessita l'economia. ¿Com es fa el salt quan tens la caixa buida?
La tensió de Mas i els seus consellers és aquesta. I és de mal solucionar: saltar al buit és irresponsable; no saltar també. És fàcil d'entendre per a tothom, també per a l'amic pakistanès.
