FLISTFLAST

Per què vau deixar de ser lleidatans?

Què ha passat? Sí, què ha passat des d’aquell 1214, quan els youtubers de l’època, els trobadors, fan la cançó de l’estiu: El rei que té Lleida. La ciutat fosforescent corona aquell pobre xiquet cavaller Jedi de sis anys rei d’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller al Castell del Rei. Amb la seva espasa làser, Jaume I i Lleida s’eleven com un coet que veu néixer la indústria espacial del poder terrenal i sideral. Lleida, la ciutat de la cultura: té la universitat més antiga de Catalunya (1300). Lleida, la ciutat del nyam-nyam: el primer rebost, nevera, tupper de Catalunya amb la Fira de Sant Miquel (1232). Fins i tot un dels pares del nou periodisme (que és un invent català), el cronista Ramon Muntaner, escriu: “Barcelona és cap de Catalunya en la marina, e en la terra ferma Lleida”. I el Google Maps, les guies Lonely Planet, els Telenotícies i les xarxes socials diuen: “Salve, Ilerda!” Què ha passat entre tot allò i el dia que Lleida desapareix del mapa, s’esfuma dels mapes imaginaris i reals, físics i emocionals?

Lleida no-lloc. Lleida capital de la llunyania. Lleida emboirada, recargolada, neurastènica enderiada, benestant ansiolítica, ionqui treballadora, narcòtica migdiada. Lleida cau, amagatall, congelador, búnquer, cabana antizombis, refugi atòmic. Aquest és el desert dels segles on l’estat nacional-letal espanyol ha fet els assajos nuclears. Els sabres borbònics de 1707 convertint Lleida en el primer escorxador de la indústria de la sang que arribaria a Barcelona el 1714. La baioneta del 1938 franquista ocupant Catalunya per Lleida i injectant el primer virus ideològic manicomi per substituir tot el país, el leridanismo : no sou el que sou, no sereu el que éreu. Les metralletes de l’estat nacional-judicial fent desembarcar el 155 al Museu de Lleida per endur-se la memòria de Jaume I, de Lleida, de Catalunya, i les proves que Espanya és una ficció amb les obres de Sixena. La lobotomia, la reprogramació, el xip verinós, la droga subvencionada. Lleida, laboratori de l’alteració genètica, neuronal, real, sentimental. Lleida, timeline de tot. Lleida cool hunter de tot. Lleida oblit Ctrl+Alt+Supr. Ara ningú recorda que el rosisme-neoleridanismo 2.0 (amb el beneplàcit dels laboratoris de Madrid i Barcelona) va assajar aquí un experiment de futur (ara fracassat) entre el PSC i Ciutadans per desplegar i reocupar Catalunya amb un Front Espanyolista Frontissa Pantone Roig-Taronja. Lleida, a l’avantguarda de la destrucció. De l’apocalipsi. De la fi del món que mai arriba. Lleida, capital de la nostàlgia. Així t’escau la melangia, digué Déu Màrius Torres coitus interruptus. Quan érem lleidatans, ens diu ara Antoni Gelonch.

Lleidatà esmunyedís. Inclassificable. Desconegut. Gelonch surt de la llodriguera lleidatana i publica unes memòries que van des del seu naixement a Lleida el 1956 fins que deixa de viure-hi, el 1974. La clau de tot és el temps verbal: l’imperfet. Lleida no sap conjugar els temps verbals. Un verb és acció. I Lleida ha quedat desincronitzada de l’espai i el temps. Lleida, inacabada, incompleta. Lleida són unes nones no despertades. Lleida, Bella Dorment. Lleida esperant el príncep que li foti la morrejada d’alarma que descluca la dolça metzina del moribund melangiós. Doncs ni hi ha príncep, ni hi haurà petó. Lleida necessita masturbació. O s’ho fa ella, o no li faran. Milers de lleidatans tancats a casa al llarg dels segles ho fan. Escamots de la supervivència. Guerrillers de l’ underground. Guardians de la natura. Diu el jardiner astronauta Màrius Torres sobre aquesta Lleida que viu en un forat negre de l’hiperespai: “Coronada de pàmpols i d’oliveres bruna, també sap, a les nits, fer versos a la Lluna”. Assenyaleu la Lluna i no mireu el dit. El coet, el coet espacial. A la Lluna hi viuen Indíbil i Mandoni. Star system dels herois catalans. Els guerrers ilergets que es van enfrontar als dos grans imperis planetaris: Roma i Cartago. Amb ells neixen els Supermans lleidatans i catalans. Sí, van perdre, però van guanyar. Herois morals. Eterns. Ara, s’ha de despertar de la migdiada perpètua i ser herois reals. Quan surti del cau, de la boca, el “som lleidatans”, tot serà fet. Recordin: la recepta de Lleida serà la recepta de Catalunya. Feu de l’enyor, or. I de l’or, verb a reacció. Acció, acció, tot el demés és lamentació i hibridació. I la victòria és una exclamació: som!

EDICIÓ PAPER 09/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF