De Montserrat Roig a Sixena

El conflicte de Sixena ha posat Lleida al mapa

El novembre de 1977 Montserrat Roig té com una veu dels anys trenta (ara, 10 de novembre, 25 anys de la seva mort). A la televisió sembla una Colometa de Mercè Rodoreda. Un gerro humà sempre a punt de trencar-se, però mai ho fa. Se li escapa un somriure de filferro quan pregunta al científic Joan Oró: “Em sembla que, per al català mediterrani, el lleidatà ve a ésser un home, com heu dit molt bé, arrelat a la terra, però alhora molt aventurer. Com ho expliqueu això?” Un segon. Oró, forner lleidatà que el llevat de la vida el fa créixer fins a la NASA. Va investigar els ingredients de la Lluna, Mart. Els orígens de la vida. Oró, terrenal com un pa de pagès, contesta a Roig: “Recordeu que, en temps dels romans, els ilergets van ser una tribu molt ferotge i amb moltes ganes d’independència, com ho demostren Indíbil i Mandoni. No sé fins a quin punt hi pot haver elements d’aventura en aquest esperit tan fort, encara que sigui ben arrelat a la terra”. Sempre el dubte científic, però Oró també era un home de fe. Ciència i fe. Arrels i aventures. Records i oblits. Les dualitats són les llesques de pa per mossegar l’entrepà de la vida. I ara Lleida mossega amb la guerra de l’art de Sixena.

REVOLTA D’INDÍBILS I MANDONIS del segle XXI. La lluita per les obres d’art del monestir de Sixena, que enfronten Catalunya i l’Aragó, té central nuclear a Lleida: la frontissa catalana, la motxilla, el rebost, el tupperware espiritual. Hi ha catalans que han obert la nevera i han descobert que Lleida existeix. D’altres veuen que hi ha una altra Lleida sota la Lleida vestida de dol de galeta rància de postguerra eterna. No hi ha ciutat llunyana. Hi ha persones llunyanes. I també hi ha persones properes. Persones que no són extraterrestres. Indíbils i Mandonis que saben que l’arrel és l’aventura i l’aventura l’arrel. Entre les llesques de sentències, recursos, mentides, veritats, insults, raons, proves científiques, proves esotèriques... hi ha persones properes. I una banda sonora: flist-flast. Hi ha persones que s’estan trencant la cara. Flist-flast. Els conservadors del Museu de Lleida: Albert Velasco i Carme Berlabé. Les persones del museu lleidatà i el seu consorci. La feina estratègicament silenciosa de persones de la Diputació de Lleida. Les persones d’entitats i associacions que estiren, surten al carrer... Els lleidatans. Flist-flast.

JOAN ORÓ VA CONTRIBUIR al naixement d’una nova especialitat: la química prebiòtica. La síntesi de compostos orgànics a partir d’inorgànics. Les llesques per estudiar l’origen de la vida. Avui el cas Sixena torna a demostrar la contribució catalana a l’existència: el paraestat. Som un real simulacre. Davant l’eterna autoinsuficiència de l’estat espanyol, l’eterna autosuficiència catalana. És el nostre entrepà existencial. Potser no som un estat legal però som un estat de persones. Sixena és també un nou estat d’ànim lleidatà: plantar cara. Ho deia Josep Gudiol. Ell va dirigir el salvament de l’art català durant la guerra. Ell va salvar les pintures murals de Sixena de la crema. A Barbastre i a la Seu d’Urgell el van estar a punt de pelar. Aquells dies que “ningú no es va atrevir a plantar cara”. Cara plantada, malgrat que te la puguin trencar. Com li va passar a Montserrat Roig. Va entrevistar Oró al programa Personatges de TVE Catalunya. La direcció de TVE el va tancar inesperadament. La raó? La recordava l’historiador Josep Benet: “El pretext per a la supressió fou una nova ofensa al poble dels Països Catalans: ja no hi havia més «personatges» catalans dignes d’entrevistar”. Aquell programa era un paraestat. Perillós. Perquè Roig, fornera de la memòria, sabia que “la Catalunya real és soterrada, algun dia tornarà a sorgir”. Sorgeix. Perquè el paraestat és l’altra galta de l’estat. I plantar cara és veure les dues galtes juntes. I tots existim perquè tenim una cara.

EDICIÓ PAPER 23/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF