Publicitat
Publicitat

FLISTFLAST

Òmnium, missió Guerra Freda

Agents secrets catalans. Els sentiu? Les passes d’una d’aquelles històries. La de l’home (de molts com ell!) que cada any donava cent mil pessetes (una morterada!). D’amagat de la dona. Ella volia un abric de pell. Ell salvar el país. La cosa anava així. Lliurava els diners a un home de confiança. I aquest li tornava un rebut de l’entitat, on hi posava: persona anònima. Era 1963. I Òmnium Cultural una organització perillosa condemnada a la clandestinitat.

A sac. Van entrar. Escorcollar. Regirar. Remenar. I ho van tancar. El 1963 tanquen la seu d’Òmnium (neix el 1961) al Palau Dalmases de Barcelona. Perquè sí. És el joc de la ruleta russa espanyola. Posi’s la pistola al cervell. No té més opció que disparar. Apunti’s. Com que jo, dictadura, no deixo que vostè sigui legal, és il·legal. Per tant, com que és il·legal, no pot fer res. No hi ha sortida. Vostè és un clandestí. Abaixin la persiana ara. Entren i clausuren el mateix vespre. A l’acta policial hi diu que a l’escorcoll no s’havia trobat res per sancionar. És igual. Tanquin per defunció il·legal. Ho va veure a un pam Agustí Bassols. Advocat d’Òmnium aleshores. Comença l’operatiu legal. Comença la lluita. Comença la vida. Es mou cel, terra i galàxia. Carta a Camilo Alonso Vega. La seva cara acolloneix físicament. Ministre de Governació. Capità general de l’exèrcit. Amic íntim de Franco. Ésser de gel, feréstec, abrupte, perillós és gairebé un eufemisme. La seva escriptura acolloneix psicològicament. Resposta a l’advocat Bassols: no autoritzem Òmnium perquè és una associació “inoportuna”. Per què? Què s’empatolla amb això de la defensa de la llengua i la cultura catalanes? Resposta: a Madrid ja hem creat la Cátedra Juan Boscán. Sí, aquell poeta català que només escriu en castellà. Per tant, el català no necessita més ajuda. Tot en castellà amb el nom d’un català i llestos. I més cartes, i més recursos judicials... I res. Comença el genètic paraestat català, d’Òmnium.

Els formiguers de pisos on les formigues catalanes ensenyen català, història, cultura... d’aquest país clandestí, il·legal, fraudulent. Tot d’amagatotis, a les ombres, a les palpentes. Movent-se com persones que fan coses dolentes. Com delinqüents. Com espies fora de la llei. Com gent que té una doble vida. Sempre el funambulisme caminant per la sirga de l’existència: sobreviure o morir. Sempre així. Fins i tot quan el 1967 legalitzen Òmnium. No van defallir. Anys de formigues contra dinosaures. El governador civil de Barcelona Tomás Garicano Goñi els diu en veure’ls la vegada dos milions tres-cents trenta-quatre: “ Ustedes ya sé quienes son, son personas decentes. Yo les podría abrir el local y rehabilitar la asociación. Yo lo que necesito es la palabra de ustedes de que no van a hacer política, cultura la que quieran, pero política no ”. Jo, sí. Tu, no. Aquesta dualitat tan mortífera: el català, o Catalunya, només serveix per a una cosa, i per a les altres no. Aquí estem. Del clàssic fosc i llarg túnel de la dictadura al ja clàssic fosc i llarg túnel de la democràcia. D’una clandestinitat a una altra. Ara entren a Òmnium com hi entraven abans. Assenyalen com assenyalen abans. Volen el que volien abans.

Guerra Freda. Agents secrets. Microfilms. Formigues. Laboratoris. Fórmules... El brillant escriptor i periodista Carles Soldevila és un microorganisme català mort en vida. El seu món d’abans de 1936-1939 ja no existeix. Però el 1963 compara el fenomen Òmnium amb els descobriments solitaris, tossuts, invisibles, dels grans científics, artistes: Rousseau, Curie, Pasteur... Sobre Òmnium escriu Soldevila en l’únic català legalitzat d’aleshores: “ ¡Solitarios, no os desesperéis, ni penséis siquiera en que vuestra soledad es absoluta y sin remedios! ” Torna la Guerra Freda. Tornen els agents secrets. Tornen els microfilms. Tornen les formigues... Tornen? No han marxat mai. Benvinguts al segle permanent del paraestat català. La missió no ha acabat.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/04/2018

Consultar aquesta edició en PDF